Capelletes de carrer de Manlleu

Encapçalament

2010-01-22T13:13:00.001+01:00

Les capelletes de carrer són l'expressió urbana de la religiositat popular. Són elements artístics propis de la religió catòlica, en tant que representacions de sants o d’advocacions marianes, situats a la façana d’un edifici de propietat privada, una casa particular, de cara a l’espai públic, el carrer i, sempre, en un pla més elevat que l’observador.Les més freqüents tenen el format de fornícula (buit deixat en una paret on se situa la imatge escultòrica) però també n’hi ha de formades per composicions de rajoles decorades, així com d’algun altre format.Presideixen l’entorn on estan situades, ja sigui un carrer o una plaça, i més que un sentit decoratiu esdevenen una declaració de la devoció que sent la persona o el col•lectiu de persones que viuen a l’entorn més immediat.Encara ara, al voltant de moltes capelletes, s’organitzen activitats que manifesten clarament aquesta devoció en forma de rés de rosari; entre aquestes, n’hi ha que se celebren veritables festes veïnals de caire popular dedicades a la Mare de Déu o al sant.A Manlleu, les més antigues són de finals del segle XVII i del segle XVIII; la majoria de les que encara perduren, però, són del XIX. A finals de l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra civil, les autoritats locals van decretar la desaparició dels símbols religiosos de l’espai públic. D’aquesta manera, algunes imatges van ser destruïdes; d’altres es van salvar gràcies a l’interès dels veïns que les van guardar gelosament. En els anys posteriors a la guerra, van retornar al seu lloc les figures salvades i van ser reposades les que s’havien esmicolat. Posteriorment, en la dècada de 1950, se’n van posar de noves als nous carrers que s’obrien a Manlleu. I en les darreres dècades també han estat estrenades noves capelletes amb la intenció, generalment, de mostrar la devoció particular dels propietaris de la casa que l’acull.Cada una té la seva història. Malauradament n’hi ha moltes de les quals s’ignora el motiu de la seva col•locació; han passat diverses generacions i ara s’ha ben oblidat. D’algunes se n’intueix la voluntat de qui la va fer gràcies al patronatge del sant o de l’advocació mariana que contenen. N’hi ha que responen a una acció de gràcies davant una calamitat o epidèmia superades; altres són la representació del protector d’un gremi, ofici o de diversos col•lectius socials; també hi ha aquelles que volien preservar el nom tradicional del carrer; i, finalment, hi ha casos molt puntuals que només responen al desig del seu promotor o de la seva promotora. Totes, però, són exemples d’un patrimoni cultural, artístic i social que es resisteix a deixar-nos i que cal valorar.

Podeu llegir tot l'estudi clicant a les diferents seccions que hi ha indicades a la dreta 888

Agraïments

2008-07-31T09:11:00.006+02:00

Aquest bloc, l'estudi que l'han fet possible i l'exposició del Museu Industrial del Ter va ser possible a les següents persones a les quals adreço el meu agraïment:

Lluís Agramunt Tartera
Maria Arisa Faja
Gaspar Ballús Caballeria
Mercè Bosch Rovira
Wenceslao Bosch Rovira
Manel Caballeria Roma
Joan Cabanas Cabanas
Francesc Camps Graells
Pere Casals Molera
Ramon Codina Caralt
Josep Codony Cofre
M. Àngels Collell Pous
Maria Colomer Sadurní
Jacint Contijoch Soldevila
Miquel Corbatera Homs
Gloria Cuadrado Cots
Josefina Fajeda Badosa;
Llucià Ferrer Prats
Dolors Font Masó
Francesca Freixanet Devesa
Guàrdia Civil de Vic
Peronel·la Guardia Portet
Maria Illa Crosas
Manlleu Cavalleria, SL
Pilar Martín Perez
Dolors Martínez Padrós
família Masnou Salarich
Maria Masoliver Delgar
Enrica Mitjavila Soldevila
Maria Molera Gelis
Joan Molera González
Isidre Paterna Plajats
Facund Perez Camacho
Família Prat Pujol
Família Prat Viñas
Rafael Ramírez Iborra
Maria Rifà Crespi
Ubaldo Rovira Pujol
Ramon Saborit Corrius
Carme Serra Ferrer
Francesca Soldevila Benito
Carme Tarrés Amat
Dolors Traveria Caballeria
Pere Vallbona Grifell
Xavier Valls Mas
Pere Vila Clarà
Pere Vila Farrés
Ramon Vila Muns

La Mare de Déu del Carme, patrona dels obrers manlleuencs

2008-07-26T09:37:00.000+02:00

L’assignació d’un sant, santa o Mare de Déu com a protector o protectora d’un ofici és molt antic. L’elecció solia dependre d’episodis de la seva hagiografia que estaven incorporats, a vegades de forma forçada, a la vida de la santa o sant. La suposada ocupació o, simplement, un element del martiri eren motiu suficient per establir quina o quin havia de ser la patrona o el patró. En alguns casos, però, es fa més difícil de determinar la raó.
Un exemple d’aquesta poca claredat és el patronatge de la Mare de Déu del Carme sobre els obrers manlleuencs. Cal dir que per obrers del segle XIX manlleuenc –que és el context històric del que parlem- cal entendre tot el grup de treballadors de les fàbriques tèxtils que hi havia arran de riu Ter i del canal industrial d’aquesta ciutat osonenca; la manufactura del cotó va ser, almenys en la segona meitat de l’esmentada centúria, el sector industrial predominant.
Possiblement la devoció manlleuenca a la Mare de Déu del Carme sigui antiga. Al carrer de Sant Domènec, que ha estat considerat com a “carrer del fabricants”, hi ha un plafó de rajoles decorades on es pot veure la imatge de la Mare de Déu en la seva faceta de protectora de les ànimes del purgatori. Tot i que no es poden datar amb exactitud, ni la seva elaboració ni la seva col·locació, es pot afirmar que es tracta de rajoles que se solien posar amb freqüència com elements decoratius de l’interior de les masies, en especial la sala principal o la cuina, els segles XVII i XVIII.
Per altra banda, al carrer de Vendrell, prop del canal industrial, hi ha una capelleta de carrer, amb el format de fornícula, amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. Tampoc es tenen referències concretes de quan s’hi va posar però sembla que és de mitjan segle XIX. Abans de la Guerra Civil i de l’aiguat de 1940 estava situada en la façana d’un edifici construït uns metres avall; era just davant de les anomenades “Tres fàbriques”, el primer nucli industrial de la població. Possiblement, degut al mateix patronatge de la Mare de Déu, es situés en un lloc tant freqüentat per obrers.
De la data que es té referència certa és la de l’any 1883; aleshores, els fabricants de Manlleu van oficialitzar el patronatge tot nomenant la Verge del Carme com la seva protectora. En aquella data, diu Esteve Gaja, “amb tal motiu, el dia 16 e juliol, es celebra un ofici solemne, a les sis del matí, en el que predica el Bisbe de Vic qui, accidentalment, es trobava a la Vila (1)”.
D’aquesta devoció s’explica una anècdota ben curiosa. Rafael Puget, industrial manlleuenc del segle XIX, en la veu que li dóna Josep Pla (2), esmenta una anècdota sobre la importància que la devoció a la Mare de Déu del Carme tenia pels obrers manlleuencs:
“Quan l’Església va suprimir com a festa de precepte la de Nostra Senyora del Carme, el meu pare va preguntar als obrers de la seva fàbrica què pensaven fer: si treballar o quedar-se a casa. Per unanimitat van decidir treballar.
Això va caure malament en diverses fàbriques, i sobretot en la massa obrera de Manlleu, que llavors era dominada per un tal Payent (...) Payent i els seus amics van creure que l’acord pres pels obrers de la fàbrica del meu pare era una provocació. El meu pare va quedar meditant sobre l’interès que podien tenir Payent i els anarquistes en què els obrers celebressin la festivitat de la Verge del Carme.
Així, quan va arribar el dia es va observar que els obrers entraven a la fàbrica, es va organitzar una gran agitació, els anarquistes van llençar una arenga a la massa i a un grup de dues-centes persones, capitanejades per Payent es va presentar, cridant, davant el despatx: -Mori Puget – cridaven –S’ha de tancar!- Cremarem la fàbrica! És festa de precepte!”.
L’anècdota acaba amb la destrucció de les rescloses del salt del riu que donava força a la fàbrica però amb la victòria moral de Puget i acabant dient que “des de llavors es va treballar sempre a Manlleu el dia del Carme”.
Tot i que aquesta anècdota és il·lustrativa de la devoció dels manlleuencs a la Mare de Déu del Carme no sembla certa del tot. Més aviat està redactada amb més intenció de lloar la figura de Puget que no pas per a narrar la veritat.
Gaja, per altra banda, esmenta un fet que podria ser ben bé el mateix i el situa en un moment concret: “l’any 1885, trobant-se enmig d’una vaga que ja durava cinc setmanes i a la que hom no veia la fi, a l’arribar la diada de la Mare de Déu del Carme, els treballadors acudeixen, processionalment, lluint l’atxa, segons el costum d’altres anys, a l’església parroquial per celebrar, juntament amb els amos, un solemne ofici en honor de llur patrona (3)”
La premsa de final de segle XIX esmenta com la festivitat de la Mare de Déu del Carme se celebrava. El 1899 s’hi diu que “Els obrers van celebrar la seva festa el diumenge darrer amb ofici solemne amb orquestra i per la tarda amb ball a la font de la Teula que va estar animadíssima (4). L’any 1900 s’esmenta que “el dia de Nostra Senyora del Carme, els obrers d’aquesta vila van obsequiar a la seva Patrona amb ofici solemne amb orquestra i per la tarda, després d’una cercavila a càrrec de l’orquestra Antigua de Manlleu, com la de la nit de la vigília, van sortir moltes famílies a berenar a les fonts de l’extraradi, principalment a la de la Teula; a l’esplanada que hi ha junt a aquesta, es va ballar al so de l’esmentada orquestra, regnant la gatzara pròpia i el perfecte ordre de sempre (5)”.
La relació entre la figura de la Mare de Déu del Carme i els obrers manlleuencs va cristal·litzar en diverses facetes. Una d’aquestes va ser la dedicació a aquesta advocació mariana de diverses societats de protecció mútua. La primera entitat que va dur-ne el nom va ser fundada el 14 de març de 1888. Es va dir Asociación de operarios de ambos sexos, de Manlleu, dedicados a la fabricación de algodon, bajo la invocación de Nuestra Señora del Carmen. Va durar molt pocs anys ja que es va dissoldre l’11 d’octubre de 1891. Una segona entitat, anomenada Societat de Nostra Senyora del Carme, va ser fundada el 5 de novembre de 1897. La majoria de socis eren de classe obrera i tenia com a finalitat el socors mutu entre els seus associats. Aquesta entitat va tenir una durada més llarga que l’anterior, encara que no gaire més, i es va dissoldre el 9 de novembre de 1913. (6)
A mesura que avançava el segle XX, la celebració de la Mare de Déu del Carme va perdre seguiment. A finals de la dècada de 1920, la premsa ho relatava així: “La festa del Carme, patrona dels treballadors, s’ha celebrat enguany molt desanimada. A la parròquia de Santa Maria hi tingué lloc un solemne Ofici, com així també al col·legi de les Germanes Carmelites (7)”. El 1931, el seguiment de la festa tampoc va ser unànime: “Uns obrers celebraven la tradicional festa del Carme i altres volgueren treballar (8)”. Els darrers anys de la celebració de la diada, just abans de la Guerra civil, el seguiment devia ser més el propi de qualsevol tarda d’estiu que no el d’una festivitat amb vinculació religiosa: “Diada del Carme.- La clàssica jornada festival de Nostra Sra del Carme va transcorre molt lenta i calurosa. La nostra vila presentava una alegre matinada riolera, notant-se gran afluència pels voltants dels temples que en aqueix dia es veieren molt concorreguts (9)”.
Després de la Guerra civil, el patronatge dels oficis va canviar radicalment. A primeries de la dècada de 1940 el sector tèxtil manlleuenc va festejar la diada de l’aleshores beat Antoni M. Claret, el 24 d’octubre, i els metal·lúrgics la de Sant Eloi, l’1 de desembre.

1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 155
2 Pla, Josep. Un senyor de Barcelona. Barcelona : Ediciones Destino, 1945, p. 25
3 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 55
4 El Ter, periódico independiente. Manlleu, any III, 22 de juliol de 1899, núm. 42, p. 3
http://www.diba.es/xbcr/temp/TER-1899-TER_18990722.PDF#page=1
5 El Ter, periódico independiente. Manlleu, any IV, 14 d'agost de 1900, núm. 67, p. 4
http://www.diba.es/xbcr/temp/TER-1900-TER_19000811.PDF#page=1
6 Vegeu l’apartat de societats de l’espai web Manlleu d’ahir
7 MANLLEU, portaveu quinzenal dels manlleuencs i de llur vila. Manlleu, I època, any I, 20 de juliol de 1929, núm. 14, p. 11
8 PROGRAMA DE FESTA MAJOR. Manlleu, 1931.
9 MANLLEU, portaveu quinzenal dels manlleuencs i de llur vila. Manlleu, I época, any VII, 20 de juliol de 1935, núm. 261, p. 7

Sant Pere i els pescadors de canya de Manlleu

2008-07-26T09:36:00.000+02:00

Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant Pere com a patró. Tant se’n feia que l’apòstol hagués fet servir altres estris per a recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans, aquest col·lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba del Ter, a Manlleu, sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament, ofici de llençar l’ham, penjat d’una canya, a les seves aigües. Na de les primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746 quan en el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual és venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador, Rafael Roura, de treure pedres i sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà dedicat a la confecció de xarxes i filats per a pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs van construir una capelleta al carrer Horta de Font dedicada a sant Pere. Es va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba, aleshores era la façana posterior d’un forn de pa que atenia als compradors per la plaça de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres governamentals, treure la imatge de la fornícula i la va situar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina; només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la guerra civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere, va dur a un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any 1876 (2).
Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó, practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va prendre cos la idea de construir una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans; d’aquesta manera podrien retre devoció al patró en lloc proper al riu i on els agradava pescar. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix Roca, un anys després va ser beneïda una nova imatge més gran.
Joan Amades recull en el seu Costumari Català que el dia 28 de juny, vigília de la festivitat de Sant Pere, els pescadors de canya manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una processó, presidida per una imatge del sant; darrera va la bandera del gremi, seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix Amades, “s’apleguen a L’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i Roda de Ter també celebraven la diada.
Actualment, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu segueix ben viva malgrat no se celebri, amb la devoció d’abans, la diada de Sant Pere.

1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de la Pesca en Manlleu“ Dins. Butlletí informatiu dela Societat de Pescadors Esportius de Manlleu, any 1952, que es va recollir a: “La pesca fluvial a Manlleu”. Dins: Manlleu, Ediciones y Publicaciones Populares : núm. 420 – 421, agost de 1972
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins: Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any (volum. IV). Barcelona: Salvat, 1984, , p. 303

Introducció: les capelletes de carrer

2008-07-25T20:53:00.001+02:00

Les divinitats protectores de llocs importants de pas per a les persones i espais geogràfics de gran significat social o estratègic han existit des de temps immemorials. Els encreuaments de camins han estat lloc habitual d’ubicació de creus així com els ponts i passos sobre rius han estat posats sota divinitats o personatges de condició santa. A Roda de Ter, per exemple, la imatge de la Mare de Déu del Sòl del Pont hauria estat trobada, seguint la llegenda, tapiada en una de les arcades; això voldria dir, que es tractaria d’una imatge molt antiga, anterior a l’època medieval que se li suposa com a imatge mariana i que té una clara relació amb la construcció que permet, des de l’època de la romanització, creuar el Ter (1).
La generalització del fenomen urbà i el seu desenvolupament va suposar que els carrers i les cases fossin cada vegada més llunyans del temple religiós –que solia ser l’eix vertebrador del nucli – i que, fins i tot, el campanar deixava de ser una referència visual. Progressivament, van aparèixer els ravals i barriades on, per raons d’eficiència energètica o d’eficàcia mercantil es van agrupar determinats oficis; conseqüentment, les organitzacions gremials –i les seves congregacions- van desenvolupar-hi de forma preferent les seves tasques. És així com els carrers, dins d’uns nuclis de població cada vegada més grans i complexes, van esdevenir espais de contacte, intercanvi i símbols d’identitat sobre els quals, lògicament, es va aplicar l’ancestral submissió a la divinitat. Aleshores, va ser el moment en el qual van aparèixer formes senzilles de culte religiós -com les capelletes- que s’apropaven a aquesta nova realitat. D’aquesta manera, l’aparició de les capelletes de carrer, situades en la façana d’una casa particular d’una via o plaça urbana tornava a situar la simbologia religiosa en un àmbit que prenia una certa independència respecte de la mateixa església. Josep M. Garrut resumeix el procés esmentat fins ara dient que: “les capelletes de barri, que encara avui conserven aquest aire humil i evocador, apareixen cap a la meitat del segle XIV, quan l’àmbit està impregnat de l’esperit religiós del temps. Sorgeixen en camins i senders, més o menys transitades, creus de terme, espais d’humiliació, on el caminant es parava a resar breus segons, implorant bon viatge o donant gràcies per haver arribat sa i estalvi al seu destí. Les capelles a l’exterior de les poblacions arriben després al propi interior de les mateixes, i a cada barri així com cada carrer i cada gremi que hi ha establerts, adopten un patrocini als que tributen devoció i festejos. Sobretot, en demanda de protecció contra les epidèmies (2)”.
És així com en els carrers de les diferents poblacions apareixen, arrecerades a un edifici que hi té la façana, uns elements artístics de simbologia religiosa que contenen imatges de personatges relacionats amb la divinitat, pel fet de ser representacions d’advocacions marianes o de persones canonitzades, que estan en estreta relació amb el seu entorn i sobre el qual exerceixen, en l’imaginari col•lectiu, la protecció. En alguns casos representen la patrona o patró dels qui exerceixen l’ofici predominant en aquell espai, d’altres tenen una relació vinculada a un moment històric determinat, alguns són, simplement, mostres públiques d’una la devoció particular. Sigui quina sigui la causa de la seva col•locació, apareixen les “capelletes de carrer” que es poden veure en molts vies urbanes de les poblacions catalanes i que, en el cas de Manlleu, són el motiu de les pàgines que es poden veure a continuació.

1 Ollich, Imma [et al.] A banda i banda del Ter. Vic: Eumo / Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 124
2 Garrut, J.M. “Capillas de vecindad dedicadas a San Roque”. Revista Divulgación Histórica de Barcelona, Vol. XI. (1960) p. Publicaciones del Instituto Municipal de História de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, p. 134

Les capelletes de carrer a Manlleu

2008-07-25T20:52:00.001+02:00

L’estudi de les capelletes de carrer de Manlleu és una tasca, ja des d’un bon principi, dirigida a ser víctima de grans incerteses. Per una banda, les generacions que han passat des de la construcció inicial de la majoria fa que no hi existeixi la possibilitat d’obtenir informacions de primera ma; per altra banda, les referències bibliogràfiques i documentals són més aviat escasses.
Domènec Torrent i Garriga va escriure, el 1893, un llibre titulat Manlleu, croquis para su historia (1). Amb més voluntat que rigor científic, va dedicar un capítol als carrers del nucli urbà de Manlleu que existien en aquell moment. Per sort, per a l’estudi de les capelletes, esmenta que en alguns carrers hi havia un “templet” dedicat a un o tal sant o, en alguns casos, esmenta que en aquell carrer se celebrava festa en una data determinada.
De les “capelletes” manlleuenques no se n’esmenta res més, en publicacions editades, fins anys després; només es troben algunes referències esporàdiques a l’Arxiu Municipal en documents puntuals i de forma individual. El 1936, però, hi ha un expedient d’aquest arxiu que dóna un tractament general a les capelletes manlleuenques; es tracta del decret de les autoritats locals pel qual s’han de fes desaparèixer i destruir els símbols religiosos de l’àmbit públic urbà (2). Esteve Gaja relata com, en els moments anteriors a la contesa, els moviments anticatòlics van afectar a les fornícules: d’ençà les eleccions del 16 de febrer de 1936 quan el laïcisme a Manlleu surt al carrer i quan hom en fa ostensiblement grans bocades mentre els militants catòlics s’esporugueixen i es tanquen dins la closca d’un mal entès pacifisme. Mostra de la beligerància o lluita descarada dels anticlericals la trobem en una sessió municipal, el mes de maig, quan, en el torn de precs i preguntes, a un conseller li sembla descobrir la Mediterrània en exposar la idea d’establir un impost sobre els imatges religioses que estiguin a la via pública. El que no passava de ser una amenaça va esdevenir realitat en iniciar-se la guerra. Així ho esmenta: La destrucció de les imatges religioses que, des de sempre, es mostraven en les vies públiques, mitjançant fornícules o capelletes ubicades en les façanes de determinades cases, va ésser un dels altres objectius que, amb intent d’esborrar tota manifestació religiosa, s’imposaren les autoritats revolucionàries. En arribar el mes de novembre, el dia 4, s’obligà tots els propietaris d’edificis on existien nínxols que guardaven imatges o emblemes religiosos, a què les fessin desaparèixer de la vida pública, dintre el termini de quinze dies. Així es féu encara que, val a dir-ho, algunes s’havien tret abans. I ofereix una dada de gran interès: les capelles existents el 1936, visibles des de la via pública, eren 36 (3). És així com l’Arxiu Municipal de Manlleu conserva la proposició realitzada per un dels regidors del consistori i les consegüents notificacions que l’’acompanya una llista de les imatges i símbols que calia treure en la qual hi constaven els noms republicans (entre parèntesi hi consten els noms actuals) dels carrers i altres espais públiques.

Algunes imatges de capelletes són destruïdes d’acord a les imposicions de les autoritats; d’altres són conservades, gelosament i amb autèntica mostra de devoció i posant en risc la pròpia vida, pels veïns del carrer que les ha tingudes com a referència.
Posteriorment a 1939, quan el règim franquista exerceix de règim nacionalcatòlic, el símbols religiosos retornen a l’espai públic. Progressivament, ja des de poques setmanes després de l’acabament de la guerra, les imatges conservades retornen a les seves fornícules i, les que van ser destruïdes, són substituïdes per representacions escultòriques de nova adquisició als tallers de sants d’ Olot, preferentment, o a Vic. És així com les capelletes de carrer manlleuenques, en les dècades de 1940 i 1950, retornen a reviure i com algunes de noves són erigides per primera vegada. D’aquestes reaparicions i de superficials mirades històriques se’n troben a les pàgines de la Hoja Dominical en uns articles titulats Jalones que, suposadament, són resultats de la memòria de Francesc d’Assís Pujol i Escalé.
El primer estudi, amb visió panoràmica, de les capelletes de Manlleu apareix gràcies als alumnes de, l’antic curs de 8è d’Ensenyament General Bàsic del col•legi manlleuenc d’El Carme; el 1990, sota el títol Les fornícules i sants dels carrers de Manlleu, obtenen un premi Baldiri Reixach amb aquest treball d’investigació.
Cada capelletes té la seva història, més petita o més gran, però igualment important per al col•lectiu devot. A partir de l’estudi 'Elements de la religió popular en context urbà fora dels edificis eclesiàstics. Les capelletes de carrer o fornícules a Manlleu (Osona)', realitzat l’any 2005 gràcies a una beca concedida per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana - Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya, es poden llegir les pàgines que venen a continuació. Són fruit del testimoni oral de diverses manlleuenques i manlleuencs vinculats a les capelletes de carrer, algunes de les persones de les quals ja no estan entre nosaltres, i del recull bibliogràfic esmentat anteriorment.
Les capelletes de carrer, en la seva majoria, no són cap fenomen mut ni oblidat, al contrari; al voltant de la majoria encara hi ha ben present el gest de la devoció religiosa i el gest del respecte col•lectiu i individual.
Sigui aquest mitjà actual un testimoni d’aquest fenomen ancestral!

1 Torrent i Garriga, D. Manlleu, Croquis para su historia. Vic : Imp. R. Anglada., 1893. 263 pp.
2 Arxiu Municipal Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
3 Gaja, i Molist, Esteve. La Guerra Civil a Manlleu. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1979, p. 15

Les capelletes de carrer manlleuenques

2008-07-25T20:49:00.003+02:00

A Manlleu es poden contemplar, en el dia d’avui, 29 capelletes; d’aquestes n’hi ha 10 de dedicades a advocacions marianes, entre les quals es compta la Font de la Mare de Déu que tot i no estar en un edifici de titularitat privada és considerada com a capelleta, i 19 de dedicades a sants. A més, hi ha 9 elements religiosos que responen als criteris de “capelleta” però que no tenen la deguda significació històrica i que s’estudien a part. També es fa un breu repàs a aquells altres símbols religiosos ubicats al nucli urbà manlleuenc però que no tenen la condició esmentada.

ADVOCACIONS

La llista d’aquestes capelletes segons a l’advocació a la qual són dedicades i la seva situació és la següent:

Mare de Déu

Mare de Déu Immaculada Pl. Crist Rei

Mare de Déu del Pilar C. Rusiñol
C. Verge del Pilar

Mare de Déu de la Gleva C. Vendrell

Mare de Déu del Carme C. Vendrell
C. Torrent i Garriga

Mare de Déu dels Àngels C. del Pont

Mare de Déu de la Mercè C. del Pont

Mare de Déu de Núria Av. Diputació

Mare de Déu de Fàtima C. Umbert

Mare de Déu de la Font Font de la Mare de Déu

Sants

Bíblic

Sant Rafael Arcàngel C. Alta Cortada

Evangèlics

Sant Jaume C. Sant Jaume

Sant Pere C. Horta d’en Font
C. Sant Pere

Sant Josep C. Sant Josep
C. Cavalleria

Sant Joan Baptista Pg. Sant Joan

Semi-llegendàris

Sant Martí C. Sant Martí

Sant Antoni Abat C. Enric Delaris

Sant Mamet C. Cavalleria / Crtra. d’Olot

Medievals

Sant Antoni de Pàdua C. Sant Antoni
C. Torelló

Sant Arnau C. Arnau de Corcó

Sant Domènec C. Sant Domènec

Sant Roc C. Passió

Sant Isidre C. Comte

Sant Ramon Nonat Av. Diputació

Època moderna

Sant Lluís Gonzaga C. Enric Delaris

Figura dogmàtica

Sagrat Cor de Jesús C. Jacint Verdaguer

ALTRES TIPOLOGIES I ADVOCACIONS

Mare de Déu del Carme C. Sant Domènec

Sant Martí C. Sant Domènec

Sagrada Família C. del Pont

Mare de Déu de Núria Av. Diputació

Verge del Pilar C. Núria

Virgen de la Cabeza C. Osona

Virgen de la Villa Av. Bellmunt

Sant Antoni de Pàdua C. Montseny

Sant Jordi Plaça de Sant Jordi

SÍMBOLS RELIGIOSOS DIVERSOS

Sant Antoni Plaça de Sant Antoni

Font de Sant Prancraç C. Garcia Estrada

Font de Moisès Pujada de l’Hospital

Creu de terme Passeig del Cingle

Accés a la imatge i protecció d’aquesta

2008-07-25T20:38:00.011+02:00

La majoria de capelletes en format de fornícula tenen un vidre que protegeix la imatge religiosa que hi ha al seu interior i, d’aquestes, només en el cas de la capelleta de la marededéu Immaculada de la plaça de Crist Rei. Aquest vidre sol estar subjecte per un marc que en permet l’obertura des del frontal mitjançant unes frontisses; menció a part es mereixen aquelles estructures que responen a formes poligonals (formes C i I) que tenen diferents maneres d’accedir a la imatge que contenen. Finalment cal observar aquelles capelletes en format de fornícula que tenen l’accés des de la part posterior, en aquets cas des de l’interior de l’edifici que les ubica (capelletes de Sant Roc, de Sant Rafael Arcàngel i de Sant Josep del carrer de Sant Josep); en aquest cas el vidre és immòbil.

Estructura de les capelletes

2008-07-25T20:38:00.010+02:00

Forma

La gran majoria de les capelletes manlleuenques, entre aquells elements que estan considerats amb aquesta tipificació, responen a l’estructura de fornícula. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “fornícula” és un “buit deixat en el gruix d'una paret per a col•locar-hi una estàtua, un altar, etc (1)”. D’aquestes (lletres A a H), se’n poden observar de diversa forma segons el quadre següent:

Les formes I (capelleta de Sant Mamet) i J (capelleta de Sant Domènec) no es tracten, en el concepte pur de la definició, d’una fornícula; la primera és un plafó de marbre el qual té inserida la creu de pedra esculpida amb la forma del Sant i la segona no es tracta d’un buit fet en una paret sinó que tota l’estructura és externa situada en una cantonada de l’edifici.
L’altre gran format és el de plafó de rajoles decorades. D’entre les que estan en el grup de “capelletes” només s’hi compta la de Sant Arnau per la seva significació social però són la majoria en el grup d’altres ‘tipologies i advocacions’. Les capelletes de col•locació més recent solen respondre a aquesta forma.

Finalment, caldrà observar detingudament la descripció de la resta i la tipificació de la forma de cadascuna.

Il•luminació

2008-07-25T20:37:00.000+02:00

Generalment és capelletes estan il•luminades amb llum elèctrica, mitjançant una bombeta o altre tipus de làmpada. L’energia sol arribar-hi des de la instal•lació de l’edifici que les ubica; aquest fet vol dir que aquesta energia suposa una despesa directa per als seus propietaris i sol representar una atenció més, i conseqüentment un gest de devoció afegit, a la capelleta i a la figura que representa. La llum sol estar encesa les vint-i-quatre hores del dia o, en el seu defecte, ho està quan hi ha alguna prometença, com en el cas de Sant Ramon Nonat de l’Avinguda Diputació.
En algunes capelletes que han estat reformades en els darrers anys, especialment en aquells casos que els edificis han estat remodelats, l’energia elèctrica prové de la xarxa pública. En aquestes cal observar, per tant, que la il•luminació funciona quan s’engega l’enllumenat públic, que sol ser, només, a les hores de fosca.

Imatgeria

2008-07-25T20:36:00.001+02:00

No és habitual tenir informació de la procedència de les imatges més antigues. Només en aquells casos que la seva adquisició o elaboració tingués una significació especial, com la marededéu de la Font. De les més modernes, i en alguns casos d’aquelles imatges que es van haver de reposar després de la Guerra Civil, es tenen referències. En algunes ocasions s’havia fet la compra en botigues especialitzades de Vic però, generalment, s’adquirien als tallers de Sants d’Olot (2).

1 “Fornícula” [en línia] Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana SAU [Consulta: 24 de juliol de 2008] Disponible a:
http://www.enciclopedia.cat/cgi-bin/CercaGEC3.exe?APP=CERCAPAR&PAG=0001&PAR=forn%EDcula
2 Vegeu l’espai web del Museu dels Sants d’Olot

Les capelletes i l’entorn urbà: els pous i les fonts com espais urbans singulars de construcció social

2008-07-25T20:34:00.004+02:00

Diverses capelletes de carrer manlleuenques estan relacionades, per proximitat, amb fonts o antics pous. El cas més evident és de la Font de la Mare de Déu en la qual la referència divina i la deu d’aigua estan íntimament relacionades des del mateix moment de la construcció del templet i la conducció en forma de “mina” el primer quart del segle XVIII. Hi ha, a més, d’altres casos en què s’ha establert o s’estableix aquesta relació: al carrer de Sant Jaume i la capelleta d’aquest Sant, amb la de Sant Mamet a l’inici del carrer de la Cavalleria, amb la de Sant Antoni Abat al carrer d’Enric Delaris.
La precarietat de les infraestructures urbanes i dels serveis proporcionats a la població –evidentment, respecte a l’actualitat- presentaven un panorama ben pobre en el Manlleu de segles passats. Elements que avui es consideren imprescindibles per a l’exercici d’un mínim nivell de vida només s’arribava amb un notable esforç. Un exemple ben clar és l’abastament d’aigua potable per a usos i consum domèstics.
Fins fa uns vint-i-cinc anys el subministrament d’aigua per als habitatges manlleuencs, tot i passar el Ter tan pròxim, va dependre del cabal dels pous. Les possibilitats de tenir aigua fresca i apte per a persones i bestiar es reduïa als pous particulars o a pous i fonts de caràcter públic. Manlleu ha estat sempre una terra on la possibilitat d’obtenció d’aigua subterrània no s’ha fet una tasca costosa. En el segle XIII, ja s’havia introduït el costum d’obrir pous en la via pública per proveir aigua als veïns (1). El viatger Francisco de Zamora ja en va fer esment en la seva descripció de la visita a Manlleu entre 1785 i 1790 quan diu: “en las calles hay varios pozos para el servicio público, con su soga y su cadena, y cada una lleva cubo” (2).
En el segle XIX, per donar més comoditat a l’extracció d’aigua, es van col•locar bombes mogudes a braços, i es van tapar els pous. A aquestes fonts públiques, de les que n’hi havia mitja dotzena a Manlleu, anava la gent a proveir-se, tot traslladant l’apreciat líquid en atuells adequats, gerres principalment. Un exemple d’aquesta evolució es troba en l’acord municipal del 2 de gener de 1866 en què l’Ajuntament va prendre l’acord de tapar un pou que hi havia al carrer del Pont per posar-hi una bomba, moguda a braços, en substitució de la corriola existent; igualment es va millorar el carrer ja que el pou es trobava al mig del pas, dificultant el trànsit, i l’obertura es va instal•lar arrecerada a la casa del davant (3). Anys després, aquesta instal•lació es convertiria en font i duria el nom de font de la Sagrada Família i que encara existeix, en versió moderna, acoblada a l’edifici de Caixa Manlleu. Així mateix, el 1884 es va fer desaparèixer el pou existent en la carrer de Sant Jaume on els veïns acudien a proveir-se d’aigua; s’hi va posar la bomba que, moguda a braços, elevava l’aigua (4).
El 1927, en una crònica manlleuenca d’aquell any, per la gran importància que se’ls donava, hi havia aquesta nota indicativa referent als serveis públics d’abastament d’aigua i la perspectiva de millora que es plantejava: "A més de la reforma de la font del carrer de St. Jaume està en projecte una a Dalt Vila, una al Carrer de la Caballeria i una al Carrer de Santo Domingo (5)”.
També era important l’existència de llocs per abeurar el bestiar. A Manlleu existien diferents abeuradors entre els quals en destacava el situat al capdamunt del carrer d’Enric Delaris (Call del Ter). Es va construir el 1850 i es nodria amb les aigües sobrants de la Font de la Mare de Déu. Era situat a l’alçada d’on avui s’obre el carrer del Dr. Guardiet i es va mantenir fins al 1936 quan, en obrir-se aquesta via, es va enderrocar (6).
La importància dels pous i de les fonts, a més de la servitud evident de subministrar aigua, ha tingut una segona dimensió: com a llocs de trobada, de dones i homes a buscar beuratge. D’aquesta manera, han estat focus creadors de societat pel fet que han estat llocs als quals se’ls ha donat, inconscientment, una significació especial des de l’antiguitat. D’aquest darrer aspecte es pot dir que el seu simbolisme és molt gran. És l’aigua que sorgeix de la terra i això li dóna una gran força. Fins i tot s’atribueix una dualitat de sexes en la qual la font és representativa del masculí, ja que representa el flux vital que s’expulsa, i els pous és el femení, roca foradada o cavitat (7). Per altra banda, Xavier Fàbregas argumenta que “les fonts, els pous i les cisternes van restar sota l’advocació de petites divinitats mitjançant les quals, els romans, van intentar de guarnir tot un sistema de policia celestial i subalterna, una veritable xarxa que havia de vigilar el bon funcionament d’aquelles instal•lacions encaminades a conduir o emmagatzemar les aigües. Fontinus era el conserge celestial de les fonts i Furrina, al seva col•lega del gènere femení, ho era dels pous. Furrina no va trigar a passar al domini popular, d’on possiblement havia sortit, i per desdoblar-se en un gran nombre de nimfes (8)”. Amb la cristianització, quan van subsistir a Catalunya molts dels hàbits que existien anteriorment i amb fortes arrels paganes, els atributs d’alguns personatges sobrenaturals van ser repartits entre els sants. No ha de sorprendre, per tant, que al costat de moltes fonts s’hi trobin simbologies marcadament religioses i que hagin esdevingut indissociables l’una de l’altra.

1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 15
2 Zamora, F. de Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785 - 1790) Barcelona : Curial, 1973, p. 68
3 Gaja, Esteve. Íbid, p. 153
4 Gaja, Esteve. Íbid, p. 156
5 Programa de Festa Major, 1927
6 Gaja, Esteve. Íbid, p. 151
7 Soler i Amigó, J. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona : Barcanova, 1998. p. 302 i 593
8 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona : La Magrana, 1987, p. 99

Les capelletes i diferents episodis històrics relacionats

2008-07-25T20:30:00.002+02:00

D’entre els episodis que marcaven més decisivament el desenvolupament de les societats antigues hi havia les calamitats naturals que a més d’afectar-les demogràficament, fet prou lamentable, passaven a formar part de l’imaginari col•lectiu. Les fams, plagues, catàstrofes, guerres, sequeres o epidèmies eren fenòmens sobre els quals ben poca informació es tenia. Les seves causes, lluny de ser analitzades des d’un punt de vista científic, s’atribuïen a la factors sobrenaturals.
Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (1).
Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
Esteve Gaja, en el seu Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat del moment (2). Durant aquella centúria es té constància de diferents malalties generals que van deixar un bon nombre de víctimes va Manlleu, sobretot si es mesura respecte del conjunt de la població. El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta malura va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Un any i mig després, el 1885, el còlera va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va esdevenir el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí.
Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (3).
Davant d’aquests episodis, i a manca de progressos mèdics i científics adients per curar i alleugerir les malalties, es reaccionava de forma pietosa. Les mostres de penitència i petició de perdó eren la sortida triada. Les rogatives són la definició genèrica d’aquestes actituds de submissió davant el diví en petició d’auxili. Les principals eren el “vot de poble o de vila” en els quals era un sentiment general de tota la població la petició, generalment davant un patronatge determinat, de la intercessió per acabar amb la calamitat de la que era víctima. Manlleu també ha realitzat rogatives, en la seva història, en diverses ocasions i per diferents motivacions.
Davant el còlera de 1854 els habitants de la vila, desesperats per la gran mortalitat que produïa la malaltia entre els veïns, van fer el “vot”. Les cròniques de l’època diuen que una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia) el novembre de 1853 i set mesos després, pel juliol de 1854, va arribar al de Barcelona espantant tot el país i, és clar, també a Manlleu. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós. Domènec Torrent i Garriga diu que a l‘estiu de 1854 “va venir el còlera morbós, que causà moltes víctimes a la vila, encara que no tantes com en altres poblacions de la Plana. Els manlleuencs, veritables catòlics, aixecaven constants pregàries al Senyor, resant cada nit davant els altars que en tots els carrers havien aixecat, perquè cessés aquells epidèmia que consideraven un càstig de Déu” (4). Un altre autor, Jaume Serra, afirma d’aquell episodi que: “davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pos dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa” (5). El 1855 el bisbe de Vic, Antoni Palau, va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va acollir moltes mostres de prec. I l’any 1886, el manlleuenc Josep Casas i Reig, va escriure uns goigs en lloança a Sant Jaume, que mereix atenció pel seu contingut on, en una estrofa es canta: Quan lo còlera flagella / Aquesta Vila amb rigor / Promet fer una altra capella / més prop y de més valor / Prest li tornan l’alegria / Contenint la mà de Déu / Sant Jaume, de nit i de dia / Protegiu a tot Manlleu.
L’elecció d’altres formes pietoses també era habitual així com heterogenis eren els objectius. Joan Amades atribueix a les poblacions de Manlleu i la veïna Roda de Ter el costum antic de fer una processó, la vigília de sant Joan, per la vora el riu per demanar aigua en anys de sequera (6). Domènec Torrent i Garriga recollia que, a l’Arxiu parroquial, consten, per exemple, les rogatives iniciades el 14 d’abril de 1775, que van durar nou dies, per demanar que la princesa d’Astúries, nora del rei Carles III, tingués un bon part; aleshores es van exposar i treure en processó les relíquies dels sants Màrtirs, que estaven guardades a la parròquia (7). Durant l’epidèmia de 1854, en canvi, els manlleuencs havien aixecat altars als carrers de la població i s’hi pregava arribada la nit (8). I el diumenge 22 de maig de 1898, a les 3 de la tarda, va sortir de l’església parroquial cap a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà demanant la intercessió divina a favor de la victòria espanyola a la guerra de Cuba contra els Estats Units (9).

1 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 - 77
3 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
4 Íbid, p. 109
5 Serra, Jaume. Homenatge a la vila de Manlleu al [sic] apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa [sic] ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 6
6 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any (volum. IV). Barcelona: Salvat, 1984, , p. 110
7 Revista El Ter, periódico independiente. Manlleu, any II, 19 de novembre de 1898, núm. 25, p. 1
8 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 109.
9 Revista El Ter, periódico independiente. Manlleu, any II, 21 de maig de 1898, núm. 12, p. 3

Símbols religiosos diversos situats en espais urbans

2008-07-25T20:16:00.006+02:00

En els carrers de Manlleu es troben altres símbols religiosos que no es poden considerar capelletes. Són elements artístics de representació de sants o altres personatges que compleixen una funció bàsicament decorativa. Dos d’aquests casos són, com en el cas d’algunes capelletes, vinculats a fonts i el tercer és una figura escultòrica. Finalment, s’ha tractat en aquest espai una imitació de les antigues creus de terme que hi ha, faltant precisament la creu, en un carrer de la població.

Sant Antoni de Pàdua, apareix de nou com a titular de la plaça que porta el seu nom i que està situada com a centre del barri de l’Erm (nascut en l’esclat urbanístic dels anys seixanta) i amb motiu de ser patró dels paletes. La imatge, feta per l’escultor Alfons Casas el 1984 és de pedra.

La font de Moisès es troba en el lloc anomenat Pujada de l’Hospital i recull les aigües de les esquerdes del turó on hi ha aquest servei sanitari. Fa referència al relat bíblic de l’acció de Moisès en el desert quan amb el bastó fa sortir aigua.

Sant Pancràs, advocat per trobar feina, és en una font inaugurada el 1995 per part de l’ajuntament manlleuenc a petició dels veïns.

Creu de terme.- Seguint el costum molt antic de posar creus de terme, el 1964 l’Ajuntament en ca construir una, en un lloc de gran visibilitat, en un cingle sobre el riu Ter. Mai ha tingut cap interès especial i ja no hi ha la creu de ferro que la coronava. Està abandonada i en un lloc que no és de pas.

Exposició: 'Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu'

2008-07-25T19:50:00.030+02:00

NOTA DE PREMSA / 11 de Desembre de 2007

Museu Industrial del Ter
'Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu'
La mostra es podrà veure del 15 de Desembre de 2007 al 27 d’abril de 2008.
L’exposició és el fruit del treball de Joan Arimany becat l’any 2005 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Passejant per Manlleu es poden veure a la façana de molts edificis, especialment del centre històric, petites capelletes ocupades per la imatge d’un sant o una marededéu. Són mostres de devoció popular que busquen la protecció o la representació de la comunitat que ofereix una advocació i que han passat a formar part de la història de la ciutat, i ens parlen dels carrers i de la gent que hi vivia.
L’alcalde de Manlleu, Pere Prat, serà l’encarregat d’inaugurar la mostra “Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu”, el proper 14 de desembre a les 19h al MIT. L’exposició, organitzada pel Museu Industrial del Ter amb la col•laboració de la Diputació de Barcelona i del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, aplega totes les capelletes que es poden trobar a la ciutat de Manlleu en format de plafó vertical. En aquest, s’ha buscat que el visitant tingui una perspectiva de la imatge com la tindria al mateix carrer, s’hi podrà veure la representació fotogràfica actual, el text explicatiu de la seva història i fotografies complementàries de diferents arxius públics i particulars.
Un aspecte a destacar és que l’exposició comptarà, a més, amb aquelles imatges que per diverses raons no estan situades en la corresponent fornícula. Es tracta de la marededéu del Pilar, que s’havia col•locat a les antigues casernes de la Guàrdia Civil que hi ha hagut a Manlleu, de la imatge de sant Antoni Abat del carrer d’Enric Delaris i de la de sant Josep del carrer de la Cavalleria que han estat cedides temporalment pels seus propietaris. D’aquesta manera, totes les capelletes i les corresponents imatges que hi ha hagut en les darreres dècades als carrers de Manlleu estaran representades.
Un element destacat referent a les capelletes, i que també es tracta en aquesta exposició en format d’audiovisual, són les manifestacions festives que encara existeixen al seu voltant. Actualment, a Manlleu, se celebren festes vinculades a la marededéu de la Font i a dues capelletes (marededéu dels Àngels del carrer del Pont i sant Roc del carrer de la Passió
El disseny de l’exposició ha anat a càrrec de Laura Morató i les fotografies de les capelletes en l’actualitat han estat realitzades per Carles Martorell; l’audiovisual que complementa la mostra ha estat elaborat per Xef Vila. El treball de base per a l’elaboració d’aquesta exposició ha estat l’estudi "Elements de la religió popular en context urbà fora dels edificis eclesiàstics. Les capelletes de carrer o fornícules a Manlleu (Osona)", del qual és autor Joan Arimany, que, a més, l’ha coordinat. Aquest treball d’investigació va ser becat l’any 2005 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Amb aquesta mostra de producció pròpia, el MIT vol destacar les capelletes de carrer com a exemples del patrimoni cultural local, tot aportant eines per conèixer i interpretar millor la història de la ciutat. En aquest mateix sentit, properament es faran diverses sessions d’una ruta guiada per les capelletes de carrer del centre urbà de Manlleu amb una durada aproximada de dues hores.
L’exposició es podrà veure fins el 27 d’abril de 2008 i estarà oberta de dimarts a divendres de 10h a 13h i de 16h a 19h i els dissabtes, diumenges i festius de 10 a 14h. Els dies 25 i 26 de desembre i l’1 de gener el museu romandrà tancat.
Manlleu, desembre de 2007

Per a més informació:
Àrea de Comunicació
Museu Industrial del Ter
Passeig del Ter, s/n
93 851 51 76
mit@mitmanlleu.org

US RECORDEM:
Activitat: Inauguració exposició temporal. Petits temples, capelletes de carrer. Devoció, festa i veïnat a Manlleu.
Dia: 14-12-07
Hora: 19h
Lloc: Museu Industrial del Ter

RECULL DE PREMSA

Ruta urbana guiada per les capelletes de Manlleu

2008-07-25T19:39:00.011+02:00

Amb l’exposició ‘Petits temples, capellets de carrer’, el Museu Industrial del Ter volia destacar les capelletes de carrer com a exemples del patrimoni cultural local, tot aportant eines per conèixer i interpretar millor la història de la ciutat. En aquest mateix sentit, es van fer sis sessions d’una ruta guiada per les capelletes de carrer del centre urbà de Manlleu amb una durada aproximada de dues hores amb la participació total de 70 persones. Podeu veure un reportatge sobre aquestes rutes emès el 4 d’abril de 2008 pel Telenotícies comarques de TV3 a partir del minut 14.33 del següent enllaç TV3 TN comarques Barcelona, 04/04/2008.

Recull de premsa

Carrers amb nom de sant

2008-07-16T12:39:00.004+02:00

Els carrers i els seus noms han tingut, en algunes ocasions, una història paral•lela. En determinats casos els temps han obligat a adequar les denominacions a les tendències politiques o a les tendències socials imperants. Aquest fet s’ha conviscut al costat de diverses mostres de devoció popular que ha representat designar un nom de sant, santa o d’advocació mariana una via urbana.
En el nucli antic, es pot destacar el carrer dedicat a Sant Higini -un dels primers papes de la història- que és un carrer obert durant l’edat mitjana i del qual s’ignora el motiu de la dedicació a un personatge que, almenys avui, és pràcticament desconegut.
De finals del segle XVIII i primeries del XIX, hi ha diversos carrers nous amb nom de san; són els carrers de Sant Jaume, Sant Joan, Sant Domènec i Sant Ferran i Sant Martí. D'alguns se'n dedueix la raó d'aquesta denominació: del de Sant Jaume es pot dir que aquest Sant és considerat el copatró de Manlleu -juntament a la Mare de Déu Assumpta-; del de Sant Domènec se sap la causa exacte ja que fou obert sobre uns terrenys dels pares dominics de Tremp que van voler recordar al patró de la seva orde; finalment, respecte del de Sant Martí hi ha una doble hipòtesis que planteja la possibilitat de ser un record de l’església que hi havia situada fa segles –avui totalment desapareguda- a l’altra banda del riu Ter -anomenada sant Martí de Miralles- o pel fet que hi passava l’antic camí que des de Vic anava a Sant Martí Sescorts. De la resta res se'n sap.
A partir de mitjan del segle XIX va seguir el costum de santificar carrers. N’hi ha dos exemples ben curiosos: El carrer de Sant Josep va ser obert el 1858 quan, amb diners del comú, es va adquirir un terreny, al carrer de Sant Martí, que posava en comunicació aquesta via pública amb la de la Cavalleria; l’Ajuntament va acordar donar el nom del carrer de Sant Josep al nou carrer que acabava d’obrir-se ja que, com esmenta l’acord municipal pres en aquell moment era impropi que una població com Manlleu no tingués una plaça o un carrer dedicat a Sant Josep (1). El 1864, en canvi, quan la carretera que va de Vic a Torelló va creuar la població de sud a nord es va escollir, per al passeig que en va sorgir, repetint el nom de Sant Joan que ja duia un carrer més antic.
Amb els pas dels anys es van succeir diversos canvis de nom obligats per les circumstàncies històriques. Mentre que en el període republicà es van substituir tots els noms de Sant per personatges afins al règim, el franquisme els va recuperar, almenys en part, i se’n va afegir algun altre com la plaça de Sant Antoni (de Pàdua). A la tardor de 1979, l’estrenat ajuntament democràtic, va decidir canviar alguns noms de carrers que recordaven el règim anterior i va recuperar els tradicionals; entre aquests cal esmentar el carrer de Montserrat que, en origen, no feia referència a la marededéu moreneta sinó al bèl•lic Tercio de Montserrat. Malgat això, també hi va haver alguna modificació, com en el cas del carrer de Sant Jordi, amb ànim de recordar el patró de Catalunya i, evidentment, assenyalar un fort símbol nacionalista més que no pas religiós; es tractava d’un tram de l’antic carrer de l’Horta del Frare -entre el carrer del Pont i el Passeig de Sant Joan- que en els temps de la dictadura duia el nom de carrer de Calvo Sotelo.

1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 152

Marededéu dels Àngels del carrer del Pont

2008-07-15T13:15:00.023+02:00

Localització: carrer del Pont, 35

Cronologia: des del segle XIX

La imatge va ser col•locada en un moment imprecís del segle XIX com a prec davant d’una epidèmia de còlera o verola. Es va situar enfront del carrer Horta de Font en una casa que, posteriorment, va ser enderrocada. La nova construcció de la façana va ser especialment pensada per ser presidida per la imatge. Domènec Torrent i Garriga, a finals del segle XIX, la vincula amb la marededéu Assumpta. Els veïns van salvar-la de la destrucció de 1936 amagant-la a l’interior de la casa. Va ser reposada el 14 de maig de 1939 amb benedicció a l’església parroquial de Santa Maria, sardanes i jocs infantils.

Festes del carrer del Pont a la Mare de Déu dels Àngels

La part baixa del carrer del pont té per patrona la Verge dels Àngels i se celebren diversos dies de festa; a finals del segle XIX, segons Domènec Torrent i Garriga, la celebraven per l’Assumpció però ja fa molt que la fan al voltant del 2 d’agost. Ja es llegia el rosari abans de la Guerra Civil i, en la postguerra, va ser un dels primers llocs de Manlleu a fer-se sardanes. Després d’uns anys de no celebrar la festa es va reprendre el 1980. Hi ha sopar popular, xocolatada, el rés del rosari i el cant d’uns goigs propis, estrenats el 1982, amb lletra de Francesc d’A. Pujol i Escalé i música de Rafael Ramírez i Iborra.

Vegeu i escolteu el cant d'aquests goigs fet el 2 d'agost de 2005

Any 1980

Any 1999

Any 2005

Any 2007

Marededéu Immaculada de la plaça de Crist Rei (plaça del Pou)

2008-07-15T13:11:00.007+02:00

Localització: plaça de Crist Rei (plaça del Pou), 5. Antiga casa del Comú de Manlleu

Cronologia: des de 1690

La fornícula, segons Domènec Torrent i Garriga, es va construir en fer-se les obres de la Casa del Comú, el 1690. El mateix autor la situa en una cantonada de l’edifici; és probable que la cantonada a la qual fa referència fós la més propera a l’església; a final del segle XIX es devia passat just al mig de la façana –a l’alçada del primer pis. Actualment es troba, de nou, prop d’una cantonada. L’any 1904, uns veïns de Dalt Vila van adreçar-se a l’Ajuntament amb la següent proposta: “Que per celebrar el cinquantè any de la declaració dogmàtica de la Puríssima Verge Maria, desitgen regalar una corona de plata a la seva imatge existent en el templet de la casa dels hereus de Pere Codinach, situada a la Plaça del Pou, i la imatge de la qual és de propietat del M. Ajuntament, ja que és la mateixa que existia a la cantonada de l’antiga casa consistorial. I com que de la subscripció que els recurrents van a obrir, no esperen obtenir tot el necessari per a pagar la despesa de l’esmentada corona supliquen que se serveixi ajudar, amb fons municipals, a pagar els costos de la repetida corona amb la quantitat que estimi”. D’aquesta instància se’n desprèn, principalment, la continuïtat de la imatge respecte de l’original i l’interès que despertava entre els vilatans. A més de la propietat municipal que, actualment, no es té en compte.
Es va salvar de la destrucció a l’inici de la Guerra Civil pel senzill fet que va ser tombada en la balconada del primer pis de la casa.
A final de la dècada de 1980 es trobava molt malmesa i va ser restaurada de les mans i del cap.

Marededéu del Carme del carrer de Vendrell

2008-07-15T13:08:00.003+02:00

Localització: carrer del Vendrell, 10

Cronològic: des de mitjan segle XIX

Sembla que va ser col•locada amb motiu d’una epidèmia, a mitjan segle XIX, tot i que Domènec Torrent i Garriga no l’esmenta el 1893. Estava situada prop de les “Tres fàbriques” al capdavall del carrer de Vendrell. La relació d’aquesta advocació mariana amb el passat obrer de la població és innegable: els fabricants de Manlleu van nomenar-la patrona seva el 1883 i la data del 16 de juliol va ser festa en totes les fàbriques fins a la Guerra Civil; aquell dia era tradició anar a les fonts de l’entorn manlleuenc, especialment a la de la Teula. A finals del segle XIX van existir dues associacions obreres d’ajuda mútua que van portar el nom de la Mare de Déu del Carme.
La imatge del carrer de Vendrell es va salvar de la destrucció de 1936, però l’aiguat d’octubre de 1940 va afectar la casa que l’acollia i en va ser retirada. El 24 d’octubre de 1954 es van celebrar les festes de restitució de la imatge, en un edifici diferent; aleshores se la va qualificar de centenària. Es va fer ofici solemne a l’església parroquial de Santa Maria, on es va beneir la imatge, i va ser conduïda en processó fins a la fornícula.

Marededéu del Carme del carrer Torrent i Garriga

2008-07-15T13:07:00.005+02:00

Localització: carrer de Torrent i Garriga, 87

Cronologia: des de 1989

Els veïns del carrer Torrent i Garriga, amb la voluntat de fer festa prop de casa seva, van decidir que la diada de la Verge del Carme era el moment indicat. Per reforçar aquesta proposta es va adquirir una imatge als tallers de sants d’Olot. Es va situar a una casa del veïnat, on es va construir la fornícula, el 16 de juliol de 1989. L’acte d’inauguració va constar de la benedicció, feta pel rector de la parròquia de Sant Pau de Manlleu, de rés de rosari, xocolatada i jocs de cucanya; al vespre hi va haver sopar i ball. Durant quatre anys es va fer festa amb un àpat multitudinari i espectacles diversos. El mateix any 1989 va ser constituïda l’Associació Cultural de la Mare de Déu del Carme amb l’objectiu d’esdevenir l’associació de veïns del barri. Aquesta entitat, però, no va aconseguir el seu propòsit i actualment és inactiva.

Marededéu de Fàtima del carrer d'Umbert

2008-07-15T13:05:00.003+02:00

Localització: carrer d’Umbert, 20

Cronologia: des de 1951

En les dècades de 1940 i 1950 sovintejaven els esdeveniments de caràcter religiós que comportaven grans mostres d’adhesió pública al règim; un exemple en va ser la Vinguda de la Mare de Déu de Fàtima a Manlleu, a la tardor de 1950. Els carrers es van engalanar i es van omplir de gent per veure el seguici que presidia aquesta imatge mariana. El carrer Umbert, de l’aleshores recent barri de Gràcia, es va omplir de motius florals i vegetals. Si bé en un primer moment no era previst que la marededéu passés per aquesta via, la magnificència de l’escenari va fer variar el recorregut i hi va passar. Per commemorar aquest esdeveniment, els veïns van prendre la decisió de posar una fornícula en honor a la Verge de Fàtima. Es va situar al punt mitjà de la longitud i a la banda ombrívola del carrer. La benedicció es va fer el 28 de setembre de 1952 i entre els actes del dia hi va haver una missa, una processó matinal i una processó de nit amb torxes. A part d’aquest dia no es va establir el costum de festa veïnal amb motiu de la presència de la imatge.

Marededéu de la Font

2008-07-15T13:04:00.010+02:00

Localització: carrer de la Font

Cronologia: des de 1722

Situada en un templet construït el 1722 presideix una font per on raja l’aigua que, antigament, era extreta d’un pou situat davant mateix de l’església de Santa Maria i de la Casa del Comú de Manlleu.
El viatger Francisco de Zamora en els seus escrits descriptius del Manlleu de finals del segle XVIII esmenta textualment que: Hay también una fuente hecha pocos años hace por medio de una mina que extrae el agua de uno de los pozos antiguos més elevados: tiene tres caños, es buena agua, hay su abrevador, y el sobrante pasa por medio de la calle, de donde la toman para regar las huertas.
La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font és prou antiga i destacada. A la primera meitat del segle XIX, el Dr. Ramon Andreu, fill de Manlleu, va compondre uns goigs, que repetien: De Manlleu sou nomenada, amparo de tot Manlleu. En aquella època, segons Domènec Torrent i Garriga, estava envoltada de retaules i altres ofrenes de devots, però el bisbe de Vic els va fer retirar per considerar-los poc apropiats per aquell lloc. El 1929 es van estrenar els goigs que actualment encara es canten. La lletra és de mossèn Joan Puntí i Collell i la música de mossèn Ferran Gorchs.
Podeu escoltar els goigs per gentilesa de FARISTOL D'OBAGA.Col•lectiu OBAGA clicant damunt la reproducció:

El dia 28 de març de 1935 la imatge va ser apedregada per un jove manlleuenc i en va destrossar la cara de la Verge i el braç del nen Jesús. Les obres de restauració es van donar per finalitzades per la Festa Major d’aquell mateix any.
La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge de la Verge. Aleshores es va acordar canviar-ne el nom pel de “Font de la Igualtat”.
Un cop finalitzada la guerra el 1939, un devot manlleuenc va iniciar una subscripció per reconstruir-la novament. Va fer-se una nova imatge de pedra, obra de l’escultor Pere Puntí, reproducció de l’antiga. Per fer aquesta reproducció va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó que, en els primers dies de la Guerra Civil, s’havia estimbat de la part alta de la façana de la catedral de Vic. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940.
A primers de la dècada de 1970, es va arranjar l’entorn de la font i es van canviar les rajoles que en decoraven el frontal. Les antigues estaven molt malmeses, s’havien col•locat al segle XIX i eren d’una gran senzillesa. Les noves van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, amb dibuix de Francesc d’A. Pujol i Escalé on consta un fragment dels goigs escrits l’any 1929 que diu Puix Manlleu us correspon i a l’entorn de vós s’apila, empareu tota la vila, Mare de Déu de la Font.
Del manteniment i l’ornamentació se n’ocupen unes veïnes del carrer que porten el títol de pabordesses de la font. Anualment organitzen la seva festa, que ja se celebrava a finals del segle XIX en paraules de Domènec Torrent i Garriga, i que té lloc el diumenge dins l’octava de Corpus; al matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs.

Vegeu un petit reportatge sobre la Festa celebrada el 5 de juny de 2005

Marededéu de la Gleva del carrer Vendrell

2008-07-15T13:02:00.003+02:00

Localització: carrer del Vendrell, 20

Cronologia: des del segle XIX

La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Gleva és molt antiga; la ubicació d’aquesta fornícula a l’antic camí que conduïa al santuari n’és un bon testimoni. La imatge és acompanyada per les figures d’una noia i d’un bou tot recordant la llegenda que fa referència a la seva troballa.
Té més d’un segle d’existència ja que Domènec Torrent i Garriga l’esmenta el 1893 però no es té constància del moment en què va ser col•locada. L’aiguat d’octubre de 1940 se la va endur i els veïns la van trobar uns metres més avall.
El carrer del Vendrell ja celebrava, a finals del segle XIX, la seva festa el dia 8 de setembre. Aquesta manifestació va ser especialment lluïda els primers anys de la dècada de 1920 quan un grup de pabordes i pabordesses es feia càrrec de l’organització; era animada, especialment, al matí. Tenien una bandera identificativa que es treia en les celebracions especials. Les festivitats al carrer es van celebrar fins a la dècada de 1960.

Marededéu de la Mercè del carrer del Pont

2008-07-15T13:00:00.006+02:00

Localització: carrer del Pont, 5 - 7

Cronologia: des del segle XIX

Imatge col•locada en data incerta del segle XIX; segons Torrent i Garriga el 1893 ja s’hi havia posat. Ha estat la patrona de la part alta del carrer del Pont. La Mare de Déu de la Mercè és la patrona dels captius i per aquest motiu la Verge i el nen Jesús són acompanyats de dues figures ofertes per una veïna amb motiu d’una prometença, que simbolitzen presos o esclaus. Per la Guerra Civil va ser amagada i es va restituir el 14 de maig de 1939 amb benedicció a l’església parroquial de Santa Maria.
Cada any es feia una festa que se celebra des del segle XIX. Actualment encara es resa el rosari i seguidament es fa un ressopó entre els veïns; també se celebra una missa a la parròquia i es prega pels veïns del carrer.

Marededéu del Pilar del carrer Verge del Pilar

2008-07-15T12:57:00.002+02:00

Localització: carrer de la Verge del Pilar cantonada amb el passeig de Sant Joan, 30

Cronologia: des de 1959

És una imatge realitzada als tallers de sants d’Olot; va ser beneïda a l’església parroquial de Santa Maria i, posteriorment, col•locada a la fornícula el 12 d’octubre de 1959. Aleshores era un dels pocs carrers que duien el nom oficial d’una advocació mariana i no tenien la corresponent imatge; el nom popular, però, era el de carrer de l’apèndix ja que no tenia sortida per un dels seus extrems. Durant alguns anys se celebrava la festa del carrer; es portava la imatge a beneir a l’església parroquial, es ballaven sardanes i a la tarda es feia una xocolatada; també es deia el rosari al davant de la fornícula. Es va celebrar fins als primers anys de la dècada de 1970.

Marededéu del Pilar del carrer Rusiñol

2008-07-15T12:53:00.005+02:00

Localització: carrer de Rusiñol, 35

Cronologia: des de la dècada de 1940

Fornícula buida, que contenia la imatge de la Mare de Déu del Pilar des de la dècada de 1940. Està situada a l’edifici que va ser caserna de la Guàrdia Civil a Manlleu des de finals del segle XIX fins a 1975. Es tractava de la patrona d’aquest cos militar i, per aquest fet, se celebrava una missa a l’església parroquial de Santa Maria el 12 d’octubre; hi assitia una representació d’aquest cos i autoritats polítiques locals. A mitjan dècada de 1970 es va traslladar a la caserna situada al carrer de la Cavalleria. Des que la Guàrdia Civil va abandonar aquest estatge, el 1997, la imatge ha estat a la caserna de Vic.

Sant Antoni Abat del carrer d'Enric Delaris (Call de Ter)

2008-07-15T12:48:00.003+02:00

Localització: carrer de Enric Delaris, 3

Cronologia: des del segle XIX

L’origen de la col•locació d’aquesta imatge és incert. El carrer d’Enric Delaris popularment era conegut com a Call del Ter i, segons Torrent i Garriga, es va obrir sobre un camí per on els pagesos menaven el bestiar a beure l’aigua del riu. A la part alta s’hi va construir un abeurador de bestiar que recollia l’aigua que sobreeixia de la Font de la Marededéu. És possible que es triés Sant Antoni Abat, o del porquet, pel seu patronatge protector del bestiar de peu rodó que transitava per aquell lloc. Inicialment, la fornícula estava situada a la façana d’una casa anomenada cal Platero fins a l’enrunament de l’edifici el 1954; aleshores es va traslladar a l’edifici on es pot veure la fornícula actual, que és buida, i que fins fa pocs anys contenia una imatge de Sant Antoni Abat que encara es conserva. Per la Guerra Civil va ser amagada. El 18 de juny de 1939 la imatge va ser restituïda, després de ser beneïda a l’església parroquial.

Sant Antoni de Pàdua del carrer de Torelló (carrer de Fora)

2008-07-15T12:46:00.002+02:00

Localització: carrer de Torelló, 31

Cronologia: des de principi del segle XX

Sant Antoni de Pàdua ha estat, tradicionalment, el patró dels paletes i constructors i, com diu el folklorista Joan Amades, un dels sants amb més devoció a Catalunya. A finals del segle XIX el carrer de Torelló, tradicionalment conegut com a carrer de Fora, feia festa en la diada del sant. Per la Guerra Civil els veïns no van poder evitar la seva destrucció i pocs anys després n’hi van col•locar una de nova, feta de guix als tallers de sants d’Olot. Ha canviat tres vegades d’ubicació. Entre el veïnat hi ha hagut sempre molta devoció i en la darrera reforma de l’edifici, que va comportar la destrucció de la fornícula en el seu format anterior, totes les cases del voltant la volien acollir a la façana. Cada any, en el dia del sant, es deia el rosari, però ara només es guarneix amb flors i es diuen dues misses pagades pels donatius dels veïns.

Sant Antoni de Pàdua del carrer de Sant Antoni

2008-07-15T12:45:00.004+02:00

Localització: carrer de Sant Antoni, cantonada carrer de Jaume, 7 (Can Roqué)

Cronologia: des de 1922

Aquesta fornícula va ser col•locada el 1922 damunt del portal que presideix per desig exprés de la propietària de la finca per honorar el patró del carrer. Per la Guerra Civil hauria estat sostreta o destruïda i reposada l’1 de juny de 1939; les dues dates consten sota mateix de la imatge. El nom popular d’aquest carrer era el de carrer del gas ja que hi havia situada la fàbrica de subministrament d’aquest combustible a Manlleu. Durant uns anys s’havia fet festa veïnal al carrer per la diada de Sant Antoni, 13 de juny.
La seva estructura, amb la simulació de troncs, fa pensar que va ser obra d'Ignasi Mas, conegut com 'Nasi paleta'.

Sant Arnau del carrer Arnau de Corcó

2008-07-15T12:43:00.003+02:00

Localització: carrer d’Arnau de Corcó, 49

Cronologia: des de 1987

Plafó de rajoles adquirit a Montserrat i a la Bisbal l’any 1987 per un grup de veïns que volien celebrar la festa del carrer en unes dates concretes. El nom de la via no fa referència al sant sinó que recorda un prior del monestir agustinià de Manlleu que va néixer a la masia de Corcó al segle XIII. Com que la diada de sant Arnau s’esqueia a mitjan juliol, en dates prou propícies per a les manifestacions festives a l’aire lliure, i coincidien els dos noms, el del sant i el del carrer, sant Arnau va esdevenir el referent religiós del veïnat. Va ser inaugurat i beneït el 18 de juliol de 1987.

Festes del carrer Arnau de Corcó

Les festes es van iniciar l’any 1986 i van durar uns deu anys. Es feien jocs per a la mainada, xocolatada, dinar, sopar popular i espectacle. El rosari es va continuar dient per la diada del sant, es fa dir una missa i alguns veïns encara es troben per festejar-ho.

Sant Domènec del carrer de Sant Domènec

2008-07-15T12:41:00.005+02:00

Localització: carrer de Sant Domènec, cantonada carrer Bisbe Morgades

Cronologia: des de 1881

Els terrenys on es va obrir el carrer havien estat propietat dels pares dominics de Tremp, els quals els van vendre amb la condició que s’hi construís una capella en honor del seu sant fundador. L’edifici religiós va durar fins a la Guerra Carlina de 1839. En record d’aquesta promesa ha anat sobrevivint la fornícula que ha passat per diverses ubicacions; la primera va estar situada a la façana de l’antic hospital de Manlleu fundat el 1881.
Anys enrere, el dia de Sant Domènec, se celebrava una gran festa amb sardanes, castells de foc, i es repartien caramels; amb el temps es va anar perdent la tradició i només en va quedar el rés del rosari, que també va acabar desapareixent. Es té notícia que el 1956 es van estrenar uns goigs amb lletra de mossèn Joan Puntí Collell i musicats pel mestre Jaume Andreu dedicats a aquesta imatge.

Sant Isidre del carrer del Comte

2008-07-15T12:38:00.004+02:00

Localització: carrer del Comte, 15

Cronologia: des de principi del segle XIX

Aquesta fornícula és força antiga per la seva situació, en un dels primers carrers de Manlleu, i per la seva vinculació amb la pagesia. El 1893 la fornícula ja existia i els veïns del carrer honoraven el sant amb una festa per la seva diada, com diu Domènec Torrent i Garriga.
El gremi dels pagesos havia estat dels més importants de la població durant els segles XVII i XVIII. Havien dedicat un altar de les capelles laterals del temple parroquial anterior a la Guerra Civil al seu patró. La festivitat del sant era molt celebrada arreu del terme municipal: a la vigília s’encenien fogueres davant de les cases de pagès així com en alguns carrers del nucli urbà; i el 15 de maig l’administració parroquial de Sant Isidre organitzava diverses activitats. Aquesta organització, que estava formada per una junta integrada de dos pagesos del poble i dos de les masies, s’encarregava de fer dir ofici a l’església parroquial de Santa Maria i encapçalava una processó pels carrers de Dalt Vila que presidia una imatge del sant.

Mossèn Joan Puntí Collell va dedicar un poema al carrer del Comte on apareix la capelleta de Sant Isidre. En una de les seves estrofes diu:

“El carrer del Comte és un carrê antic
que té a cada cap una plaça vella,
un rampant que hi puja sense molt fatic
i, en ser al mig, un sant dins una capella”

Sant Jaume del carrer de Sant Jaume

2008-07-15T12:36:00.005+02:00

Localització: carrer de Sant Jaume, 3

Cronologia: des de 1884

En una placa que, fins fa pocs anys, hi havia sota mateix de la fornícula, hi constaven les dates de 1884 i 1939. És molt probable que la primera fes referència al moment de la col•locació i la segona a la seva recuperació després de la Guerra Civil.
Sant Jaume és el copatró de Manlleu i ja el 1854 havia estat honorat, en vot de poble; aleshores es va edificar l’ermita de Vilamontà com a resultat d’una promesa feta al Sant davant un hivern molt rigorós seguit d’una epidèmia de còlera. A mitjan dècada de 1880 es van succeir diversos episodis epidèmics i és possible que els manlleuencs demanessin, de nou, ajuda a sant Jaume; després de superar els mals moments se li devia construir la fornícula en acció de gràcies i en coincidència amb el nom del carrer. Ramon Puntí i Hom, a Les generacions parlen, esmenta que va ser inaugurada per l’alcalde Ramon Albanell. Domènec Torrent i Garriga diu que el carrer, a finals del segle XIX, feia festa el 25 de juliol, diada del sant; en alguna ocasió, a mitjan segle XX, es va repetir aquesta manifestació popular.
Amb motiu del centenari de l'ermita de Sant Jaume de Vilamontà, la imatge de la capelleta va ser-hi duta en processó pels veïns del carrer.

Una capelleta de Sant Jaume políticament incorrecta

Sant Jaume és el copatró de Manlleu. Comparteix el patronatge amb la Mare de Déu Assumpta que és la titular de la parròquia de Santa Maria. A la baixa edat mitjana es va edificar una ermita al nord del terme municipal que segles més tard va quedar totalment enrunada. El record d’aquesta construcció religiosa i, sobretot, del seu titular, va quedar gravat a la memòria dels manlleuencs.
L’any 1854 va ser un mal any. L’hivern va ser molt rigorós; l’estudiós de la història manlleuenca Domènec Torrent i Garriga no s’estava que qualificar-lo –el 1893- com a “tal vegada el més cru que ha sentit Manlleu en el present segle” i moment en el qual “el vi es gelava dins de les cases, i el pa, que es gelava també, era precís torrar-lo abans de menjar-lo” (1). Va continuar-lo un estiu en el qual una epidèmia de còlera va matar molts manlleuencs. Els vilatans, cercant ajuda divina davant tanta desgràcia es van emparar amb la figura de Sant Jaume. En vot de poble van prometre que, en cas de superar aquella mala anyada, construirien una nova ermita a l’apòstol. Va ser Aixa com, per voluntat popular i un cop superades les desgràcies, els manlleuencs van edificar –en un lloc diferent a la primera per`més propera al nucli urbà- l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà.
Des de finals del segle XVIII que existia, a la zona coneguda com a Baix Vila, un carrer dedicat a Sant Jaume. En la façana d’un dels seus edificis, el bienni de 1884 / 1885, quan el còlera va afectar de nou a la població, s’hi va construir una fornícula on es va posar una imatge del sant. Probablement, els vilatans de més edat recordaven que l’apòstol ja els havia ajudat a superar l’epidèmia de trenta anys abans, i van decidir posar-se, de nou, a les seves mans. És així com, des d’aleshores, que al carrer de Sant Jaume de Manlleu hi ha la capelleta dedicada a Sant Jaume en la qual es pot veure com aquest, damunt de cavall blanc i llança en ma, enforquilla un personatge ajagut als seus peus.
Iconogràficament, Sant Jaume té dues formes de representació típiques. La primera és la de pelegrí, en sintonia amb el camí que porta el seu nom i que des de tot Europa recau a Compostel•la; la segona és la que fa referència a la llegenda que esmenta la seva aparició damunt d’un cavall blanc per ajudar a l’exèrcit cristià de Ramir I de Lleó, l’any 844, contra els sarraïns que, un segle i quart abans, havien ocupat tota la Península Ibèrica adoptant el qualificatiu de “matamoros”. Doncs, vet aquí que la imatge representada a la capelleta del carrer de Sant Jaume de Manlleu conté una referència ben clara a aquest darrer aspecte del Sant.
Va ser, precisament, aquesta al•lusió al “matamoros” medieval la raó per la qual es van modificar fa uns anys els goigs que es cantaven als Sant Jaume de l’ermita de Vilamontà. Uns goigs (2), que porten data de 1955 –que recollien la lletra d’uns de més antics-, no s’estaven de dir:

Quan Espanya fonc de moros
Veren-vos els Cristians,
Degollant els Africans
Amb espasa com a toros;
Anàvau amb gallardia
Sobre un cavall armat:
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat.

No cal dir que aquest text, com fa la capelleta de carrer, podria ser titllat d’insultant en ser cantat els dies de festa… Per aquesta raó, quan es va decidir reescriure els goigs (3) l’any 2000, va ser eliminada qualsevol referència a “moros” i a “cristians” i es va transformar l’estrofa en una de més respectuosa i que, en qualsevol cas, mira cap al nord i no cap al sud:

Fe que fent de Vós memoria,
han guardat els espanyols
i els d’enllà, que a grans estols,
han vingut per vostra glòria.
De Sant Jaume, avui, la via
gent d’Europa encara atreu.
Puix que sempre sou estat,
nostre amparo, llum i guia;
Ajudau-nos cada dia,
Jaume benaventurat.

És ben cert que la història té aquestes coses; que allò que és ben considerat en un moment, pot ferir susceptibilitats en un altre. Només cal recordar tot l’enrenou causat per l’anomenat “negre de Banyoles” en plena eufòria olímpica de la Barcelona 92. El cas de Sant Jaume pot ser quelcom semblant i no deixa de ser paradigmàtic que passi en una ciutat on gairebé el 17% de la seva població són d’algun país del Magrib. Caldrà, però, que en aquesta ocasió es posi la deguda distància entre la realitat del moment, aquella que marca allò que és políticament incorrecte d’allò que ho és, de la perspectiva històrica.

1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 151
2 Antics Goigs en lloança de Sant Jaume Apòstol, venerat en la seva ermita de la Parròquia de Santa Mª de Manlleu. Manlleu, 1955
3 Badia Torras, Lluís. Goigs en Honor de Sant Jaume Apòstol, la imatge del qual es venera a la seva ermita de Manlleu. Manlleu, 2000

Sant Joan Baptista del passeig de Sant Joan

2008-07-15T12:34:00.011+02:00

Localització: passeig de Sant Joan, 93

Cronologia: des de la primera meitat del segle XX

Tot i que no es té constància del moment en què es va construïr la capelleta és probable que fos realitzada el 1922 durant una reconstrucció de la façana de l'edifici per deixar constància del patró del carrer (cal recordar que el passeig de Sant Joan va ser obert el 1864 en fer passar la carretera que venia de Vic i que anava a Torelló. És curiós que, en posar-li el nom no tinguessin en compte que ja existia de més antic un carrer de Sant Joan). El material i estructura de la fornícula es deu, segurament, a la mà del mestre d'obgres Ignasi Mas, conegut com 'Nasi paleta', que va deixar la seva empremta en, almenys, tres capelletes.
La imatge original de sant Joan Baptista va ser destruïda el 1936; d’aquesta només en queda la figura d’un xai.

Festes del passeig de Sant Joan dedicades a Sant Joan Baptista

A final del segle XIX ja es feia festa per la diada de Sant Joan, com diu Domènec Torrent i Garriga, però no hi ha constància de la capelleta. Durant la primera meitat del segle XX es feien diverses activitats entre les quals destacava l’audició de sardanes; el 1958 el programa contenia l’actuació de tres cobles. Durant unes quantes edicions, l’organització anava a càrrec de la Unió Coral Manlleuenca que tenia la seu en aquesta via urbana. A principi de la dècada de 1960 es va deixar de celebrar la festa per l’augment de trànsit de cotxes.

Sant Josep del carrer de la Cavalleria

2008-07-15T12:32:00.004+02:00

Localització: carrer de la Cavalleria, 36 (actualment enrunada)

Cronologia: des del segle XIX

Es desconeix el motiu i moment de la construcció d’aquesta fornícula. El dia de Sant Josep era festejat pel gremi dels fusters manlleuencs amb cercavila i serenates. Va ser especialment sentida la proclamació d’aquesta diada com a festa de precepte el 1890. El carrer de la Cavalleria, però, feia festa veïnal el tercer diumenge després de Pasqua de Resurrecció, festivitat del Patrocini de Sant Josep; ja era celebrada a finals del segle XIX, com esmenta Domènec Torrent i Garriga i va durar fins a la meitat del segle XX. A la pedra situada a la clau de l’arc que emmarcava la fornícula constava la data de 1957; devia fer referència, possiblement, a una reconstrucció de la façana. Actualment, l’edifici que l’acollia ha estat enrunat per substituir-lo per una nova construcció.

Sant Josep del carrer de Sant Josep

2008-07-15T12:31:00.003+02:00

Localització: carrer de Sant Josep, 5

Cronologia: des de 1953

La inauguració de la fornícula va fer-se per la festa de Sant Josep de 1953, tot deixant constància del nom del carrer. Mai s’ha fet festa veïnal al voltant.
És un dels pocs carrers oberts al segle XIX del qual se saben les circumstàncies del seu naixement. Hi ha documentació que testimonia que l’Ajuntament, el 18 d’agost de 1858, va adquirir un pati i un hort per obrir un carrer que comuniqués el de la Cavalleria amb el de Sant Martí. L’import de la compra va ser de 347 lliures. Al desembre següent es va construir un pont que travessava el torrent i que va ser pagat per diversos propietaris; va costar 49 lliures. L’Ajuntament va decidir donar el nom de Sant Josep al nou carrer considerant, com diu el text oficial, que “era impropi que una població com Manlleu no tingués una plaça o carrer dedicat a Sant Josep”. Just a un extrem, al costat d’un pas sobre el torrent Magí, hi havia una font que també duia el nom de Sant Josep.

Sant Lluís Gonzaga del carrer d'Enric Delaris (Call de Ter)

2008-07-15T12:29:00.003+02:00

Localització: carrer d’Enric Delaris, 48

Cronologia: principi del segle XX

No se sap el motiu de la col•locació d’aquesta fornícula al capdavall del carrer d’Enric Delaris, el Call del Ter. Hi ha dues versions que intenten explicar-lo. Una diu que va ser pel nom d’un veí del lloc; l’altra fa referència al patronatge del sant, dedicat al jovent cristià, i que s’hauria situat, com realment era fins a 1940, davant mateix de l’escola del Sagrat Cor de Jesús que els Germans de La Salle van fundar el 1880. Tot i que a finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que el carrer feia festa per Sant Lluís no es comenta res de la capella.
A inicis de la Guerra Civil es va destruir la imatge i, posteriorment, per l’aiguat d’octubre de 1940 va quedar molt afectada la casa que la tenia a la façana. Per aquesta raó es va traslladar la ubicació a un altre edifici, a l’altra banda i carrer amunt, on es va inaugurar solemnement el 18 de juny de 1944.

Festes del carrer d'Enric Delaris a Sant Lluís

A mitjan segle XX la festa de Sant Lluís va arribar a ser una de les més celebrades de Manlleu. Durant uns anys va ser característic d’aquest veïnat fer un correbou tancant els accessos del carrer.

Les festes encara es van celebrar a final de la dècada de 1980 amb rosari, jocs per a la mainada i ball.

Sant Mamet

2008-07-15T12:28:00.003+02:00

Localització: cruïlla del passeig de Sant Joan, Carrer de la Cavalleria i carretera d’Olot

Cronologia: des del segle XVII o XVIII

Tot i que s’ignora el moment i motiu de la seva col•locació aquesta és de les representacions religioses de carrer més antigues que hi ha a Manlleu. Es tracta d’un plafó de marbre, restaurat, en el qual hi ha inserit un relleu d’un nen crucificat; precisament, aquesta representació iconogràfica l‘ha fet confondre amb un Sant Crist.
Antigament, a la comarca d’Osona, hi havia molta devoció a aquest sant infant de tradició medieval. A Manlleu, Sant Mamet estava considerat com a protector de les dones en període d’alletament. Domènec Torrent i Garriga esmenta que, al segle XIX, aquestes dones duien oli a un llum que hi havia al davant per demanar que les proveís de llet. Havia estat vinculat a una font propera i un pont sobre el torrent Magí. Fins al 1993 va estar situada a la façana lateral de la casa coneguda com Can Duran, a la banda del carrer de la Cavalleria; des d'aleshores era en un mur just a sobre d'una font. El febrer de 2008 es va retirar a causa d'unes obres.

Sant Martí del carrer de Sant Martí

2008-07-15T12:26:00.005+02:00

Localització: carrer de Sant Martí, 5

Cronologia: des de principi segle XX

S’ignora el motiu i data de la col•locació de la imatge de Sant Martí; és probable que fos per honorar el patró del carrer que, d’antic, porta el seu nom. A finals del segle XIX, diu Domènec Torrent i Garriga, al carrer ja feien festa per la diada de sant Martí, però pel fred que feia la solien avançar algunes setmanes respecte de l’11 de novembre. La imatge va salvar-se de la destrucció de 1936 perquè els veïns la van guardar; el 14 de maig de 1939 va ser col•locada de nou després de ser beneïda a l’església parroquial de Santa Maria. L’aspecte actual té pocs anys a causa de la substitució de l’antic edifici que l’acollia. El veïnat, des de fa diverses dècades, diu el rosari davant la imatge la vesprada de la diada del sant. També es fa dir una missa.
Des de 1862, i durant força dècades, es va celebrar una fira el 8 de novembre. Per la proximitat amb la diada del sant era anomenada Fira de Sant Martí. Havia estat molt concorreguda pels tractants de bestiar i ocupava els carrers propers al Ter i Canal Industrial.

Sant Pere del carrer d'Horta de Font

2008-07-15T12:24:00.005+02:00

Localització: carrer de l’Horta d’en Font, 30

Cronologia: des del segle XIX

Sant Pere era el patró dels pescadors de canya manlleuencs. Durant la segona meitat del segle XIX era un dels col•lectius més dinàmics de la població. Es va constituir en societat el 1891. La vigília de la diada del sant, segons el folklorista Joan Amades, feien una solemne funció religiosa seguida d’una processó, que era presidida per la imatge de sant Pere i seguida de tots els pescadors amb la seva canya. L’endemà, de bon matí, anaven a pescar a les Gorgues, riu avall, on van construir una ermita dedicada al seu patró.
El carrer on està situada la fornícula va ser un dels primers del Baix Vila. Es va obrir en uns terrenys que antigament havien estat propietat del monestir agustinià de Manlleu. El 1764, però, eren de Francesc d’Assís Font, de qui prové el nom. Quan es va urbanitzar la plaça Fra Bernadí, el carrer va esdevenir la sortida del darrere de les cases que tenien façana principal a la plaça. Precisament la fornícula és situada a la part posterior del que havia estat el Forn de Sant Pere. La imatge, de terra cuita i molt sòlida, es va salvar de la destrucció el 1936 quan el propietari de la casa la va envoltar de sacs de farina. El 1939, com consta en la data que es pot veure esgrafiada a sota mateix de la fornícula, entre les inicials de l’antic propietari de l’edifici, es va tornar a col•locar la imatge, però sense la figura d’un gall que l’havia acompanyada fins a la Guerra Civil. Fa alguns anys encara es deia el rosari per la diada de Sant Pere.

Sant Pere del carrer de Sant Pere

2008-07-15T12:22:00.005+02:00

Localització: carrer de Sant Pere, 5

Cronologia: des de 1944

Va ser inaugurada el 29 de juny de 1944 aprofitant una finestra de la façana de l’edifici que l’acull. Els veïns van voler honorar el patró del carrer, un carrer que deu el seu nom al fet que era l’antic camí cap a Sant Pere de Torelló. En aquesta data es va fer una gran festa després de portar la imatge des de l’església parroquial de Santa Maria, on havia estat beneïda.
Fins fa pocs anys es festejava el dia de Sant Pere, amb sopar, ball i xocolatada. S’hi reunien tots els veïns que vivien al carrer i els que hi havien viscut. Encara ara es diu el rosari el dia 29 de juny.

Sant Rafael Arcàngel del carrer d'Alta Cortada

2008-07-15T12:20:00.004+02:00

Localització: carrer d’Alta Cortada (Casa de cultura de Can Puget)

Cronologia: des de finals del segle XIX

Situada en una façana lateral del gran casal de Can Puget. Està dedicada a aquest sant pel nom del que en va ser primer propietari, Rafael Puget i Terrades. Es deuria col•locar coincidint amb la construcció de l’edifici, entre el 1876 i el 1888. Va ser destruïda a l’inici de la Guerra Civil quan el casal va ser requisat per les autoritats locals del moment; només s’ha conservat una ala que encara es guarda a l’interior de la fornícula.

Va ser col•locada per segona vegada, gràcies als donatius dels veïns del carrer d’Alta Cortada, el 13 de juny de 1954. En els actes d’aquell dia es va fer la benedicció de la imatge a l’església parroquial de Santa Maria, on es va celebrar ofici; posteriorment va ser conduïda en processó fins a la fornícula. També es van fer actes populars al carrer. Durant uns anys es va continuar fent festa veïnal per Sant Rafael.

Sant Ramon Nonat de l'avinguda de la Diputació

2008-07-15T12:18:00.004+02:00

Localització: avinguda Diputació, 18 - 20

Cronologia: des de 1951

Aquesta imatge va ser col•locada el 26 d’agost de 1951 i volia, probablement, honorar el patró d’un veí que duia el nom de Ramon. La imatge, que els veïns havien comprat a Vic, va ser beneïda a l’església de Nostra Senyora de Gràcia i va ser trasllada, en processó, fins a la fornícula. Durant els primers anys, el 31 d’agost, es va fer una festa veïnal. El 1952 es va fer una missa de comunió i funció religiosa a la tarda. Les festes del barri de Gràcia, iniciades el 1975, van escollir les dates tot recordant aquelles primeres activitats dedicades al Sant.
Sant Ramon és patró de les parteres; per aquest motiu algunes dones que es trobaven en el procés de l’embaràs s’han encomanat al sant procurant que el llum que de la fornícula estigués encès.

Sant Roc del carrer de la Passió

2008-07-15T12:12:00.046+02:00

Localització: carrer de la Passió, 10

Cronologia: des de la primera meitat del segle XIX

Tot i que no se sap en quina data va ser construïda aquesta fornícula, ja és esmentada per Domènec Torrent i Garriga el 1893; segurament, però, és molt anterior. Sant Roc ha estat molt venerat com a advocat contra les epidèmies, molt freqüents en temps passats; aquesta podria ser la raó de la seva col•locació. Fins a la Guerra Civil estava situada damunt d’un mur a l’altra banda del carrer. Va ser salvada de l’eliminació d’imatges de 1936 i guardada en un improvisat refugi que feien servir els veïns. El 1939 es va situar a la façana de casa del veí que la va salvar.

Festes del carrer de la Passió a Sant Roc

A finals del segle XIX el carrer ja feia festa per la diada del sant, el 16 d’agost. Per la coincidència amb la Festa Major manlleuenca es va traslladar al darrer cap de setmana del mes. Actualment se celebra amb gran animació: es llegeix un pregó, es coreja un “Cant a Sant Roc del carrer de la Passió” escrit i musicat per Jaume Roma (escolteu-lo clicant sobre la partitura, per gentilesa de Faristol d'Obaga) , es fa ball, sopar, sardinada i altres activitats que duren diversos dies.

Festes de l'any 1999

Festes de l'any 2005

Vegeu el guarniment del carrer amb motiu de les Festes

Vegeu la lectura el pregó de les festes de l'any 2005 que va anar a càrrec d'Assumpta Burgaya i Devesa

Festes de l'any 2007

Pregó de les festes

Elogi del carrer de la Passió

La meva germana sortia al balcó a cantar i en Valentí per sentir-la deixava les soles, puntes i talons i s’embadalia a la porta de la sabateria amb el seu davantal de cuiro ennegrit, el bastó en una mà i el canti ploraner a l’altre. L’olor del betum barrejat amb el de les pells de vaca adobades amb escorces i la pega ,’agradaven, i amb els anys i l’arribada de la Xata altres olors compartien aquell reduït espai. Les botes de vi del Priorat es descarregaven amb cordes i renecs a cal Boter i no sabíem mai què triar: si els bescuits, els Massinis o els tortells de ca la Nita. Coïen cigrons i mongetes a can Millas, a cal Manso o a can Peret. Venien conserves a can Mas xiquet. Així era un dia qualsevol de fa més de quaranta anys al carrer de la Passió.
Però jo recordo amb més fascinació els darreres de les cases de nombres senars. Els darreres tenien la intimitat que no hi havia als portals i segurament eren més sincers que les entrades perquè tot quedava en l’àmbit familiar on s’hi rentava la roba bruta i s’estenia com quedés. Els darreres eren les entranyes on bategaven les il•lusions, on s’estireganyava la setmanada, on es cosia i apedaçava i on bullia l’olla de cada dia.
Les nostres finestres del menjador donen a la cara nord del carrer i foren moltes les hores que vaig passar amb el nas enganxat als vidres veient com el torrent partia els horts més assolellats del carrer de la Cavalleria dels del carrer de la Passió i com des de Ponent s’ho miraven les altres cases del passeig de Sant Joan i des de llevant les casetes minúscules del carrer de Sant Josep.
A la primavera quan arribaven les orenetes n’aprenia els seus vols mentre devoraven els mosquits dfe la vora del torrent i sentia la seva xerrameca als nius sota les barbacanes. Al captard els homes sorteen a parar els horts de can Climent, de can Casalí, de ca els Castellans de ca l’Arrissat, amb les mateixes granotes que feien servir al Cordó o a can Serra. Les parets que separaven el shorts del torrent eren baixes, de còdols com les que els separaven entre ells. Hi havia un pou i canyes i una figuera i un perer on els aspres hi dormien l’hivern. Vull pensar que també hi havia un lilà i unes mates d’hortènsies i un Roser però si us he de ser franc no ho recordo. El meu pare m’havia comprat una pistola que en prémer la culata en sortia un raig d’aigua. Quan a les tardes d’estiu els gats jeien mandrosos sobre la teulada de cal Manso els ruixàvem i saltaven esperitats en no saber què els passava. Rèiem i rèiem mentre fugien per les tanques, tàpies i terrats. Llavors el pare ens duia a jugar a futbol a la font de Terrers.
Les finestres obertes, les persianes avall i el balcó entreobert per la Festa Major, feien corrent d’aire que al migdia s’emportava l’olor del rostit de vedella de la meva mare fins a la punta del campanar. Era la simfonia de la llata i els bolets confitats i el suc on s’havien fos la ceba, el clau, la canyella, el llorer, l’api, el porro, la tòfona i el tomàquet en aquelles calmes estivals.
Quan a la tardor plovia, el torrent Magí que naixia als xaragalls de Niubó revenia a l’acte i jo el sentia bramar des de darrera els vidres mentre s’emportava els detritus d’aquella vila que ja envaïa l’Erm i la Coromina. Poc a poc perdia l0hospital de vista darrera d’una cortina d’aigua. Els llamps retrunyien a les finestres i semblava que les havien d’esmicolar. En acabar si hi havia sol de ponent es dibuixava l’arc de Sant Martí sobre Cabrera. A l’hivern escrivia el meu nom als vidres entelats per la humitat condensada de l’estufa de closca. Era com l’ull de bou d’un gran transatlàntic perdut en la boira amb les llums del pessebre fent pampallugues i caramells de glaç a les barbacanes. Per la Candelera sentíem els gemecs de les gates i els desafiaments dels mascles a les teulades glaçades i les golfes obertes.
Jo veia les pells de xai esteses a ca la tia Pepeta i també les de can Bernabè i a voltes un company del carrer de la Cavalleria em cridava des d’altre cantó. L’olor agre del sabó pujava des de ca l’Armentera emblanquinada de sosa i més enllà s’obrien les finestres de can Cargol o de ca l’Amargant. Mirar per la finestra quan aquesta era la nostra televisió i a les nits sentir a l’Emili Vendrell cantant l’emigrant al programa de la M. Matilde Almendros. Vet aquí un món perdut!
Als vespres d’estiu encara que el rossinyol cantés als saüquers del torrent deixàvem els darreres i anàvem al carrer a prendre la fresca amb en Guix que explicava caminades sense fi. Amb el meu germà ficàvem el nas a ca l’Andreu Bou on s’amuntegaven diaris plegats, contes vells que rellegíem, aram, llautó, fusta i alumini, ampolles de xampany, draps vells i pells de conill, on tot es comprava i tot es revenia. Quina sort que avui l’ofici de drapaire s’ensenya a les universitats i als cursos de postgrau! Polítics, savis, ecologistes i predicadors de la sostenibilitat ens venen com si fos una gran troballa allò amb el que en Bou i el Pollo es guanyaven la vida i que resumia la filosofia d’una gent, d’un temps i d’un país que no llençava res, que no malgastava ni malbaratava els recursos naturals.
I així els anys de la meva infantesa passaren avall com els horts, el torrent i els veïns que ja no hi són. Però des de les finestres del nostre menjador es veu encara el campanar, l’hospital nou i un tros de cel blau i a la mare quan cuina li fan companyia unes orenetes xiscladores.
Que tingueu una bona festa del carrer!
Visca Sant Roc, el gos i la mare que els va parir tots dos!
Visca el carrer de la Passió!

Jaume Suriñach

Festes de l'any 2008

Les festes de 2008 es van celebrar el cap de setmana del 29 al 31 d'agost.
A darrera hora de la tarda del divendres 29 d’agost ja es va engalanar el carrer i al punt de les 9 del vespre es va iniciar el res del rosari davant de la fornícula. Acabada aquesta oració, com sol ser habitual, un veí o veïna, com en aquest cas, va fer lectura del pregó inaugural. Carolina Gimbert i Suriñach recentment doctorada en química, va fer un repàs dels esdeveniments més importants ocorreguts al món en aquest darrers mesos. Van ser tractades les Olimpíades de Pequín, l’Expo de Saragossa sobre l’aigua, la sequera de l’hivern i les pluges de primavera així com les eleccions generals del març i les negociacions sobre el finançament de la Generalitat. Seguidament, i ressituant el seu discurs, va fer menció del bon veïnatge que es viu al carrer de la Passió, de les diferents activitats que s’organitzen durant l’any i de les quals aquestes festes en honor a Sant Roc en són el millor exponent.
Podeu veure uns fragments d’aquest pregó en el següent enregistrament videogràfic:

PREGÓ FESTES DEL CARRER DE LA PASSIÓ 2008

Bona nit a tothom!
Després de la festa major i les festes del barri de gràcia, comença la FESTA DEL CARRER DE LA PASSIÓ, que anima any rera any l’últim cap de setmana d’agost.
El 23è aniversari de la nostra festa coincideix amb un any prou mogut. Sense anar més lluny, fa menys d’una setmana, s’ha celebrat la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Pequín, que a banda de la polèmica provocada per la situació política del país amfitrió, ha tingut com a protagonistes els millor atletes del món. No es pot negar que és magnífic observar com aquests cossos esvelts i fibrats salten altures inimaginables, corren distàncies increïbles, neden a velocitats límit o ballen amb una elegància i sincronització supremes. Tot plegat una exhibició del que és capaç de fer l’home quan posa el seu cos al límit.
Aquests Jocs Olímpics també han posat de manifest què és capaç de fer l’home amb la ment i l’enginy i és que unes cerimònies d’inauguració i cloenda tan digitalitzades com les d’aquesta edició haguessin estat impensables ara fa uns anys. Física, química i tecnologia s’han unit per aconseguir deixar bocabadats a milions d’espectadors davant un espectacle d’allò més màgic.
Més propera ens cau l’Expo de Saragossa, que després de l’espectacular temporal que va amenaçar-la unes setmanes abans de la inauguració, sembla que s’ha pogut celebrar amb èxit i amb l’aigua com a protagonista. L’aigua! Com ens ha fet patir durant tot aquest any!! Que si ara sequera (alerta màxima), ara aiguat (tranquil·litat de nou i aigua per a tothom)... En només unes setmanes, el pantà de Sau va passar d’un volum del 30 % de la seva capacitat, a emmagatzemar aigua suficient per una bona temporada... Això és una bogeria! Efectivament el canvi climàtic no passa desapercebut.
Com sempre la política també ha fet sentir la seva veu. Amb l’excusa de les eleccions del 9 de març, l’AVE ha arribat a Barcelona posant en perill la Sagrada Família. Confiem en els enginyers experts i esperem que els seu pas pel carrer Mallorca no tingui un desenllaç fatal...
Un tema no menys polèmic és el debat sobre el finançament que encara no sabem com acabarà. A més, els experts diuen que acabem d’entrar en una de les pitjors crisis econòmiques de la història i sembla que ningú hi troba la solució. Tant totxo i tant formigó, ja es veia que no podia ser bo.
...Tornant a la celebració que comença avui i aprofitant que sóc la pregonera d’aquest any, m’agradaria dir que estic profundament orgullosa d’aquesta festa, d’aquesta festa i d’haver viscut en aquest carrer. De ben petita, tot i que no tant com la meva germana, vàrem anar a parar al nº 13 2n pis, on ens acolliren els que per mi són els millors avis del món, per mi, és clar! Aquí és on vaig viure i créixer i tot i que més endavant ens traslladàrem un carrer més amunt i més recentment dos més enllà, les visites diàries durant l’institut i setmanals durant la universitat han fet que el lligam amb el carrer sigui difícil de desfer.
Des de que en sóc conscient puc dir que he vist alguns canvis, això vol dir que em faig gran suposo! Entre ells, comerços que han tancat però de nous que han agafat el relleu, veïns que s’han traslladat però que mai han deixat d’assistir a les cites imprescindibles, cases velles ensorrades substituïdes per blocs de pisos més moderns, gent que ja no hi és però nou vinguts que són l’alegria de la vida,... En fi, tot plegat, passat i present, formen part de l’esperit d’aquest veïnat i han contribuït i contribueixen a la bona harmonia que s’hi viu.
Estic orgullosa, no només d’aquesta festa sinó també de la resta de celebracions que es fan al llarg de l’any, com la castanyada o la festa de primavera. I és que això només és possible gràcies a la bona i envejable convivència entre veïns. I això no vol dir que sigui fàcil! Ja que cal paciència, col·laboració, ajuda i sobretot ganes i voluntat de fer coses. Suposo que és tot això que al llarg dels anys fa que entre tota la gent implicada neixi una amistat especial, única, que a la vegada dóna més energia perquè es continuïn festejant actes com aquests. Ara que m’ho miro des de fora i que intento ser objectiva, m’adono que tot això és molt bonic i com ja he insinuat, estic contentíssima de formar part d’aquestes festes. M’agradaria que les noves generacions ens encomanéssim d’aquestes ganes de celebrar, tan els que ja fa anys que ens impliquem com els nous veïns que van arribant, com més serem més riurem!
Penseu que, com diu la meva iaia, val més un veí a la porta que un parent a Mallorca però tot i que aquesta frase feta, com la majoria, sembla molt certa, no crec que tothom tingui el privilegi de dir que això se li compleix... Jo puc dir que al carrer de la passió sí!
Arribant al final d’aquest pregó, només em falta desitjar que les festes d’enguany vagin molt bé i que ho celebrem de bon grat: VISCA EL CARRER DE LA PASSIÓ!

Carolina Gimbert Suriñach

Sagrat Cor de Jesús del carrer de Jacint Verdaguer

2008-07-15T12:10:00.005+02:00

Localització: carrer de Jacint Verdaguer, 28

Cronologia: des de mitjan segle XX

Aquesta imatge es trobava, des de la dècada de 1940, en una font que s’havia construït uns deu anys abans en aquest carrer; tot i que el nom actual recorda la figura del poeta Jacint Verdaguer, tradicionalment era conegut com a carrer de l’Era Nova. En el moment de posar la imatge, els veïns van recollir diners entre tots per pagar-la, però no en van fer suficients; un veí va proporcionar la resta amb la condició que fos la del Sagrat Cor.
A finals del segle XIX, Domènec Torrent i Garriga esmenta que aquest veïnat feia festa pel Patrocini de Sant Josep, tercer diumenge després de Pasqua de resurrecció, conjuntament amb el de la Cavalleria.
A causa de la urbanització de la zona es va enderrocar la font i la fornícula. El 22 de juliol de 1960 la fornícula es va passar a la façana de l’edifici particular on encara es pot veure. Actualment se segueix dient el rosari en la festivitat del Sagrat Cor.

Tipologies i advocacions diverses

2008-07-15T11:49:00.005+02:00

MARE DE DÉU DEL CARME
Localització: carrer de Sant Domènec, 29
Cronologia: des del segle XVIII
El carrer de Sant Domènec era el carrer dels fabricants, on molts industrials del Manlleu del segle XIX van edificar les seves cases. La Mare de Déu del Carme, des de 1883, era la seva patrona. La representació de les rajoles, però, és la pròpia de la protectora de les ànimes del purgatori. Es tracta d’un model de producció típicament catalana dels segles XVII i XVIII.

SAGRADA FAMÍLIA
Localització: carrer del Pont, 9
És l’única fornícula que no ha estat mai ocupada per cap imatge tot i estar ben definida a la façana de l’actual Teatre Centre. Quan el 1878 es va fundar la Societat de la Joventut Catòlica, que desitjava un gran centre per desenvolupar activitats, es va preveure un edifici coronat per la figura religiosa que tenia el patronatge dels joves catòlics, la Sagrada Família.

SANT MARTÍ
Localització: carrer de Sant Domènec, 9
Cronologia: des de 1924
Representació en mosaic de Sant Martí en la seva versió de soldat romà que parteix la seva capa per donar-la a un captaire. Es deu al nom del propietari de la finca que va fer construir l’edifici, l’industrial manlleuenc Martí Vilaseca. Es va salvar de la destrucció de 1936 gràcies al fet que va ser tapat per una capa de pintura.

Diverses tipologies i advocacions

La religiositat popular ha estat vigent en els darrers anys. Diverses imatges religioses han estat col•locades en edificis i cases de Manlleu darrerament. Són exemples amb diferents propòsits: recordar la patrona d’una veïna de la casa, com la marededéu de Núria a l’Avinguda Diputació, 88 (1) o la marededéu del Pilar al carrer de Núria, 14 (2); honorar al patró dels paletes i constructors de cases, Sant Antoni de Pàdua, ofici que exercia el propietari de l’edifici del carrer de Montseny, 38 (3); proclamar la devoció particular a dues advocacions marianes andaluses com la Virgen de la Cabeza, marededéu trobada d’Andújar, al carrer d’Osona, 37 (4) i la Virgen de la Villa de Martos a l’avinguda de Bellmunt, 13 (5); o ser testimoni del nom del lloc, com el Sant Jordi gravat en marbre situat en un edifici de la plaça, precisament, de Sant Jordi (6).