Les capelletes de carrer són l'expressió urbana de la religiositat popular. Són elements artístics propis de la religió catòlica, en tant que representacions de sants o d’advocacions marianes, situats a la façana d’un edifici de propietat privada, una casa particular, de cara a l’espai públic, el carrer i, sempre, en un pla més elevat que l’observador.Les més freqüents tenen el format de fornícula (buit deixat en una paret on se situa la imatge escultòrica) però també n’hi ha de formades per composicions de rajoles decorades, així com d’algun altre format.Presideixen l’entorn on estan situades, ja sigui un carrer o una plaça, i més que un sentit decoratiu esdevenen una declaració de la devoció que sent la persona o el col•lectiu de persones que viuen a l’entorn més immediat.Encara ara, al voltant de moltes capelletes, s’organitzen activitats que manifesten clarament aquesta devoció en forma de rés de rosari; entre aquestes, n’hi ha que se celebren veritables festes veïnals de caire popular dedicades a la Mare de Déu o al sant.A Manlleu, les més antigues són de finals del segle XVII i del segle XVIII; la majoria de les que encara perduren, però, són del XIX. A finals de l’any 1936, en els primers mesos de la Guerra civil, les autoritats locals van decretar la desaparició dels símbols religiosos de l’espai públic. D’aquesta manera, algunes imatges van ser destruïdes; d’altres es van salvar gràcies a l’interès dels veïns que les van guardar gelosament. En els anys posteriors a la guerra, van retornar al seu lloc les figures salvades i van ser reposades les que s’havien esmicolat. Posteriorment, en la dècada de 1950, se’n van posar de noves als nous carrers que s’obrien a Manlleu. I en les darreres dècades també han estat estrenades noves capelletes amb la intenció, generalment, de mostrar la devoció particular dels propietaris de la casa que l’acull.Cada una té la seva història. Malauradament n’hi ha moltes de les quals s’ignora el motiu de la seva col•locació; han passat diverses generacions i ara s’ha ben oblidat. D’algunes se n’intueix la voluntat de qui la va fer gràcies al patronatge del sant o de l’advocació mariana que contenen. N’hi ha que responen a una acció de gràcies davant una calamitat o epidèmia superades; altres són la representació del protector d’un gremi, ofici o de diversos col•lectius socials; també hi ha aquelles que volien preservar el nom tradicional del carrer; i, finalment, hi ha casos molt puntuals que només responen al desig del seu promotor o de la seva promotora. Totes, però, són exemples d’un patrimoni cultural, artístic i social que es resisteix a deixar-nos i que cal valorar.Podeu llegir tot l'estudi clicant a les diferents seccions que hi ha indicades a la dreta 888
