Sant Roc del carrer de la Passió

Localització: carrer de la Passió, 10

Cronologia: des de la primera meitat del segle XIX

Tot i que no se sap en quina data va ser construïda aquesta fornícula, ja és esmentada per Domènec Torrent i Garriga el 1893; segurament, però, és molt anterior. Sant Roc ha estat molt venerat com a advocat contra les epidèmies, molt freqüents en temps passats; aquesta podria ser la raó de la seva col•locació. Fins a la Guerra Civil estava situada damunt d’un mur a l’altra banda del carrer. Va ser salvada de l’eliminació d’imatges de 1936 i guardada en un improvisat refugi que feien servir els veïns. El 1939 es va situar a la façana de casa del veí que la va salvar.













Festes del carrer de la Passió a Sant Roc

A finals del segle XIX el carrer ja feia festa per la diada del sant, el 16 d’agost. Per la coincidència amb la Festa Major manlleuenca es va traslladar al darrer cap de setmana del mes. Actualment se celebra amb gran animació: es llegeix un pregó, es coreja un “Cant a Sant Roc del carrer de la Passió” escrit i musicat per Jaume Roma (escolteu-lo clicant sobre la partitura, per gentilesa de Faristol d'Obaga) , es fa ball, sopar, sardinada i altres activitats que duren diversos dies.

Festes de l'any 1999
















Festes de l'any 2005

Vegeu el guarniment del carrer amb motiu de les Festes

Vegeu la lectura el pregó de les festes de l'any 2005 que va anar a càrrec d'Assumpta Burgaya i Devesa

Festes de l'any 2007













Pregó de les festes

Elogi del carrer de la Passió

La meva germana sortia al balcó a cantar i en Valentí per sentir-la deixava les soles, puntes i talons i s’embadalia a la porta de la sabateria amb el seu davantal de cuiro ennegrit, el bastó en una mà i el canti ploraner a l’altre. L’olor del betum barrejat amb el de les pells de vaca adobades amb escorces i la pega ,’agradaven, i amb els anys i l’arribada de la Xata altres olors compartien aquell reduït espai. Les botes de vi del Priorat es descarregaven amb cordes i renecs a cal Boter i no sabíem mai què triar: si els bescuits, els Massinis o els tortells de ca la Nita. Coïen cigrons i mongetes a can Millas, a cal Manso o a can Peret. Venien conserves a can Mas xiquet. Així era un dia qualsevol de fa més de quaranta anys al carrer de la Passió.
Però jo recordo amb més fascinació els darreres de les cases de nombres senars. Els darreres tenien la intimitat que no hi havia als portals i segurament eren més sincers que les entrades perquè tot quedava en l’àmbit familiar on s’hi rentava la roba bruta i s’estenia com quedés. Els darreres eren les entranyes on bategaven les il•lusions, on s’estireganyava la setmanada, on es cosia i apedaçava i on bullia l’olla de cada dia.
Les nostres finestres del menjador donen a la cara nord del carrer i foren moltes les hores que vaig passar amb el nas enganxat als vidres veient com el torrent partia els horts més assolellats del carrer de la Cavalleria dels del carrer de la Passió i com des de Ponent s’ho miraven les altres cases del passeig de Sant Joan i des de llevant les casetes minúscules del carrer de Sant Josep.
A la primavera quan arribaven les orenetes n’aprenia els seus vols mentre devoraven els mosquits dfe la vora del torrent i sentia la seva xerrameca als nius sota les barbacanes. Al captard els homes sorteen a parar els horts de can Climent, de can Casalí, de ca els Castellans de ca l’Arrissat, amb les mateixes granotes que feien servir al Cordó o a can Serra. Les parets que separaven el shorts del torrent eren baixes, de còdols com les que els separaven entre ells. Hi havia un pou i canyes i una figuera i un perer on els aspres hi dormien l’hivern. Vull pensar que també hi havia un lilà i unes mates d’hortènsies i un Roser però si us he de ser franc no ho recordo. El meu pare m’havia comprat una pistola que en prémer la culata en sortia un raig d’aigua. Quan a les tardes d’estiu els gats jeien mandrosos sobre la teulada de cal Manso els ruixàvem i saltaven esperitats en no saber què els passava. Rèiem i rèiem mentre fugien per les tanques, tàpies i terrats. Llavors el pare ens duia a jugar a futbol a la font de Terrers.
Les finestres obertes, les persianes avall i el balcó entreobert per la Festa Major, feien corrent d’aire que al migdia s’emportava l’olor del rostit de vedella de la meva mare fins a la punta del campanar. Era la simfonia de la llata i els bolets confitats i el suc on s’havien fos la ceba, el clau, la canyella, el llorer, l’api, el porro, la tòfona i el tomàquet en aquelles calmes estivals.
Quan a la tardor plovia, el torrent Magí que naixia als xaragalls de Niubó revenia a l’acte i jo el sentia bramar des de darrera els vidres mentre s’emportava els detritus d’aquella vila que ja envaïa l’Erm i la Coromina. Poc a poc perdia l0hospital de vista darrera d’una cortina d’aigua. Els llamps retrunyien a les finestres i semblava que les havien d’esmicolar. En acabar si hi havia sol de ponent es dibuixava l’arc de Sant Martí sobre Cabrera. A l’hivern escrivia el meu nom als vidres entelats per la humitat condensada de l’estufa de closca. Era com l’ull de bou d’un gran transatlàntic perdut en la boira amb les llums del pessebre fent pampallugues i caramells de glaç a les barbacanes. Per la Candelera sentíem els gemecs de les gates i els desafiaments dels mascles a les teulades glaçades i les golfes obertes.
Jo veia les pells de xai esteses a ca la tia Pepeta i també les de can Bernabè i a voltes un company del carrer de la Cavalleria em cridava des d’altre cantó. L’olor agre del sabó pujava des de ca l’Armentera emblanquinada de sosa i més enllà s’obrien les finestres de can Cargol o de ca l’Amargant. Mirar per la finestra quan aquesta era la nostra televisió i a les nits sentir a l’Emili Vendrell cantant l’emigrant al programa de la M. Matilde Almendros. Vet aquí un món perdut!
Als vespres d’estiu encara que el rossinyol cantés als saüquers del torrent deixàvem els darreres i anàvem al carrer a prendre la fresca amb en Guix que explicava caminades sense fi. Amb el meu germà ficàvem el nas a ca l’Andreu Bou on s’amuntegaven diaris plegats, contes vells que rellegíem, aram, llautó, fusta i alumini, ampolles de xampany, draps vells i pells de conill, on tot es comprava i tot es revenia. Quina sort que avui l’ofici de drapaire s’ensenya a les universitats i als cursos de postgrau! Polítics, savis, ecologistes i predicadors de la sostenibilitat ens venen com si fos una gran troballa allò amb el que en Bou i el Pollo es guanyaven la vida i que resumia la filosofia d’una gent, d’un temps i d’un país que no llençava res, que no malgastava ni malbaratava els recursos naturals.
I així els anys de la meva infantesa passaren avall com els horts, el torrent i els veïns que ja no hi són. Però des de les finestres del nostre menjador es veu encara el campanar, l’hospital nou i un tros de cel blau i a la mare quan cuina li fan companyia unes orenetes xiscladores.
Que tingueu una bona festa del carrer!
Visca Sant Roc, el gos i la mare que els va parir tots dos!
Visca el carrer de la Passió!

Jaume Suriñach


Festes de l'any 2008

Les festes de 2008 es van celebrar el cap de setmana del 29 al 31 d'agost.
A darrera hora de la tarda del divendres 29 d’agost ja es va engalanar el carrer i al punt de les 9 del vespre es va iniciar el res del rosari davant de la fornícula. Acabada aquesta oració, com sol ser habitual, un veí o veïna, com en aquest cas, va fer lectura del pregó inaugural. Carolina Gimbert i Suriñach recentment doctorada en química, va fer un repàs dels esdeveniments més importants ocorreguts al món en aquest darrers mesos. Van ser tractades les Olimpíades de Pequín, l’Expo de Saragossa sobre l’aigua, la sequera de l’hivern i les pluges de primavera així com les eleccions generals del març i les negociacions sobre el finançament de la Generalitat. Seguidament, i ressituant el seu discurs, va fer menció del bon veïnatge que es viu al carrer de la Passió, de les diferents activitats que s’organitzen durant l’any i de les quals aquestes festes en honor a Sant Roc en són el millor exponent.
Podeu veure uns fragments d’aquest pregó en el següent enregistrament videogràfic:

PREGÓ FESTES DEL CARRER DE LA PASSIÓ 2008

Bona nit a tothom!
Després de la festa major i les festes del barri de gràcia, comença la FESTA DEL CARRER DE LA PASSIÓ, que anima any rera any l’últim cap de setmana d’agost.
El 23è aniversari de la nostra festa coincideix amb un any prou mogut. Sense anar més lluny, fa menys d’una setmana, s’ha celebrat la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Pequín, que a banda de la polèmica provocada per la situació política del país amfitrió, ha tingut com a protagonistes els millor atletes del món. No es pot negar que és magnífic observar com aquests cossos esvelts i fibrats salten altures inimaginables, corren distàncies increïbles, neden a velocitats límit o ballen amb una elegància i sincronització supremes. Tot plegat una exhibició del que és capaç de fer l’home quan posa el seu cos al límit.
Aquests Jocs Olímpics també han posat de manifest què és capaç de fer l’home amb la ment i l’enginy i és que unes cerimònies d’inauguració i cloenda tan digitalitzades com les d’aquesta edició haguessin estat impensables ara fa uns anys. Física, química i tecnologia s’han unit per aconseguir deixar bocabadats a milions d’espectadors davant un espectacle d’allò més màgic.
Més propera ens cau l’Expo de Saragossa, que després de l’espectacular temporal que va amenaçar-la unes setmanes abans de la inauguració, sembla que s’ha pogut celebrar amb èxit i amb l’aigua com a protagonista. L’aigua! Com ens ha fet patir durant tot aquest any!! Que si ara sequera (alerta màxima), ara aiguat (tranquil·litat de nou i aigua per a tothom)... En només unes setmanes, el pantà de Sau va passar d’un volum del 30 % de la seva capacitat, a emmagatzemar aigua suficient per una bona temporada... Això és una bogeria! Efectivament el canvi climàtic no passa desapercebut.
Com sempre la política també ha fet sentir la seva veu. Amb l’excusa de les eleccions del 9 de març, l’AVE ha arribat a Barcelona posant en perill la Sagrada Família. Confiem en els enginyers experts i esperem que els seu pas pel carrer Mallorca no tingui un desenllaç fatal...
Un tema no menys polèmic és el debat sobre el finançament que encara no sabem com acabarà. A més, els experts diuen que acabem d’entrar en una de les pitjors crisis econòmiques de la història i sembla que ningú hi troba la solució. Tant totxo i tant formigó, ja es veia que no podia ser bo.
...Tornant a la celebració que comença avui i aprofitant que sóc la pregonera d’aquest any, m’agradaria dir que estic profundament orgullosa d’aquesta festa, d’aquesta festa i d’haver viscut en aquest carrer. De ben petita, tot i que no tant com la meva germana, vàrem anar a parar al nº 13 2n pis, on ens acolliren els que per mi són els millors avis del món, per mi, és clar! Aquí és on vaig viure i créixer i tot i que més endavant ens traslladàrem un carrer més amunt i més recentment dos més enllà, les visites diàries durant l’institut i setmanals durant la universitat han fet que el lligam amb el carrer sigui difícil de desfer.
Des de que en sóc conscient puc dir que he vist alguns canvis, això vol dir que em faig gran suposo! Entre ells, comerços que han tancat però de nous que han agafat el relleu, veïns que s’han traslladat però que mai han deixat d’assistir a les cites imprescindibles, cases velles ensorrades substituïdes per blocs de pisos més moderns, gent que ja no hi és però nou vinguts que són l’alegria de la vida,... En fi, tot plegat, passat i present, formen part de l’esperit d’aquest veïnat i han contribuït i contribueixen a la bona harmonia que s’hi viu.
Estic orgullosa, no només d’aquesta festa sinó també de la resta de celebracions que es fan al llarg de l’any, com la castanyada o la festa de primavera. I és que això només és possible gràcies a la bona i envejable convivència entre veïns. I això no vol dir que sigui fàcil! Ja que cal paciència, col·laboració, ajuda i sobretot ganes i voluntat de fer coses. Suposo que és tot això que al llarg dels anys fa que entre tota la gent implicada neixi una amistat especial, única, que a la vegada dóna més energia perquè es continuïn festejant actes com aquests. Ara que m’ho miro des de fora i que intento ser objectiva, m’adono que tot això és molt bonic i com ja he insinuat, estic contentíssima de formar part d’aquestes festes. M’agradaria que les noves generacions ens encomanéssim d’aquestes ganes de celebrar, tan els que ja fa anys que ens impliquem com els nous veïns que van arribant, com més serem més riurem!
Penseu que, com diu la meva iaia, val més un veí a la porta que un parent a Mallorca però tot i que aquesta frase feta, com la majoria, sembla molt certa, no crec que tothom tingui el privilegi de dir que això se li compleix... Jo puc dir que al carrer de la passió sí!
Arribant al final d’aquest pregó, només em falta desitjar que les festes d’enguany vagin molt bé i que ho celebrem de bon grat: VISCA EL CARRER DE LA PASSIÓ!

Carolina Gimbert Suriñach