Domènec Torrent i Garriga va escriure, el 1893, un llibre titulat Manlleu, croquis para su historia (1). Amb més voluntat que rigor científic, va dedicar un capítol als carrers del nucli urbà de Manlleu que existien en aquell moment. Per sort, per a l’estudi de les capelletes, esmenta que en alguns carrers hi havia un “templet” dedicat a un o tal sant o, en alguns casos, esmenta que en aquell carrer se celebrava festa en una data determinada.
De les “capelletes” manlleuenques no se n’esmenta res més, en publicacions editades, fins anys després; només es troben algunes referències esporàdiques a l’Arxiu Municipal en documents puntuals i de forma individual. El 1936, però, hi ha un expedient d’aquest arxiu que dóna un tractament general a les capelletes manlleuenques; es tracta del decret de les autoritats locals pel qual s’han de fes desaparèixer i destruir els símbols religiosos de l’àmbit públic urbà (2). Esteve Gaja relata com, en els moments anteriors a la contesa, els moviments anticatòlics van afectar a les fornícules: d’ençà les eleccions del 16 de febrer de 1936 quan el laïcisme a Manlleu surt al carrer i quan hom en fa ostensiblement grans bocades mentre els militants catòlics s’esporugueixen i es tanquen dins la closca d’un mal entès pacifisme. Mostra de la beligerància o lluita descarada dels anticlericals la trobem en una sessió municipal, el mes de maig, quan, en el torn de precs i preguntes, a un conseller li sembla descobrir la Mediterrània en exposar la idea d’establir un impost sobre els imatges religioses que estiguin a la via pública. El que no passava de ser una amenaça va esdevenir realitat en iniciar-se la guerra. Així ho esmenta: La destrucció de les imatges religioses que, des de sempre, es mostraven en les vies públiques, mitjançant fornícules o capelletes ubicades en les façanes de determinades cases, va ésser un dels altres objectius que, amb intent d’esborrar tota manifestació religiosa, s’imposaren les autoritats revolucionàries. En arribar el mes de novembre, el dia 4, s’obligà tots els propietaris d’edificis on existien nínxols que guardaven imatges o emblemes religiosos, a què les fessin desaparèixer de la vida pública, dintre el termini de quinze dies. Així es féu encara que, val a dir-ho, algunes s’havien tret abans. I ofereix una dada de gran interès: les capelles existents el 1936, visibles des de la via pública, eren 36 (3). És així com l’Arxiu Municipal de Manlleu conserva la proposició realitzada per un dels regidors del consistori i les consegüents notificacions que l’’acompanya una llista de les imatges i símbols que calia treure en la qual hi constaven els noms republicans (entre parèntesi hi consten els noms actuals) dels carrers i altres espais públiques.
Algunes imatges de capelletes són destruïdes d’acord a les imposicions de les autoritats; d’altres són conservades, gelosament i amb autèntica mostra de devoció i posant en risc la pròpia vida, pels veïns del carrer que les ha tingudes com a referència.
Posteriorment a 1939, quan el règim franquista exerceix de règim nacionalcatòlic, el símbols religiosos retornen a l’espai públic. Progressivament, ja des de poques setmanes després de l’acabament de la guerra, les imatges conservades retornen a les seves fornícules i, les que van ser destruïdes, són substituïdes per representacions escultòriques de nova adquisició als tallers de sants d’ Olot, preferentment, o a Vic. És així com les capelletes de carrer manlleuenques, en les dècades de 1940 i 1950, retornen a reviure i com algunes de noves són erigides per primera vegada. D’aquestes reaparicions i de superficials mirades històriques se’n troben a les pàgines de la Hoja Dominical en uns articles titulats Jalones que, suposadament, són resultats de la memòria de Francesc d’Assís Pujol i Escalé.
El primer estudi, amb visió panoràmica, de les capelletes de Manlleu apareix gràcies als alumnes de, l’antic curs de 8è d’Ensenyament General Bàsic del col•legi manlleuenc d’El Carme; el 1990, sota el títol Les fornícules i sants dels carrers de Manlleu, obtenen un premi Baldiri Reixach amb aquest treball d’investigació.
Cada capelletes té la seva història, més petita o més gran, però igualment important per al col•lectiu devot. A partir de l’estudi 'Elements de la religió popular en context urbà fora dels edificis eclesiàstics. Les capelletes de carrer o fornícules a Manlleu (Osona)', realitzat l’any 2005 gràcies a una beca concedida per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana - Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya, es poden llegir les pàgines que venen a continuació. Són fruit del testimoni oral de diverses manlleuenques i manlleuencs vinculats a les capelletes de carrer, algunes de les persones de les quals ja no estan entre nosaltres, i del recull bibliogràfic esmentat anteriorment.
Les capelletes de carrer, en la seva majoria, no són cap fenomen mut ni oblidat, al contrari; al voltant de la majoria encara hi ha ben present el gest de la devoció religiosa i el gest del respecte col•lectiu i individual.
Sigui aquest mitjà actual un testimoni d’aquest fenomen ancestral!
1 Torrent i Garriga, D. Manlleu, Croquis para su historia. Vic : Imp. R. Anglada., 1893. 263 pp.
2 Arxiu Municipal Manlleu. Incautacions. Governació 18, exp. 7/1936
3 Gaja, i Molist, Esteve. La Guerra Civil a Manlleu. Manlleu : Gràfiques Manlleu, 1979, p. 15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada