Introducció: les capelletes de carrer

Les divinitats protectores de llocs importants de pas per a les persones i espais geogràfics de gran significat social o estratègic han existit des de temps immemorials. Els encreuaments de camins han estat lloc habitual d’ubicació de creus així com els ponts i passos sobre rius han estat posats sota divinitats o personatges de condició santa. A Roda de Ter, per exemple, la imatge de la Mare de Déu del Sòl del Pont hauria estat trobada, seguint la llegenda, tapiada en una de les arcades; això voldria dir, que es tractaria d’una imatge molt antiga, anterior a l’època medieval que se li suposa com a imatge mariana i que té una clara relació amb la construcció que permet, des de l’època de la romanització, creuar el Ter (1).
La generalització del fenomen urbà i el seu desenvolupament va suposar que els carrers i les cases fossin cada vegada més llunyans del temple religiós –que solia ser l’eix vertebrador del nucli – i que, fins i tot, el campanar deixava de ser una referència visual. Progressivament, van aparèixer els ravals i barriades on, per raons d’eficiència energètica o d’eficàcia mercantil es van agrupar determinats oficis; conseqüentment, les organitzacions gremials –i les seves congregacions- van desenvolupar-hi de forma preferent les seves tasques. És així com els carrers, dins d’uns nuclis de població cada vegada més grans i complexes, van esdevenir espais de contacte, intercanvi i símbols d’identitat sobre els quals, lògicament, es va aplicar l’ancestral submissió a la divinitat. Aleshores, va ser el moment en el qual van aparèixer formes senzilles de culte religiós -com les capelletes- que s’apropaven a aquesta nova realitat. D’aquesta manera, l’aparició de les capelletes de carrer, situades en la façana d’una casa particular d’una via o plaça urbana tornava a situar la simbologia religiosa en un àmbit que prenia una certa independència respecte de la mateixa església. Josep M. Garrut resumeix el procés esmentat fins ara dient que: “les capelletes de barri, que encara avui conserven aquest aire humil i evocador, apareixen cap a la meitat del segle XIV, quan l’àmbit està impregnat de l’esperit religiós del temps. Sorgeixen en camins i senders, més o menys transitades, creus de terme, espais d’humiliació, on el caminant es parava a resar breus segons, implorant bon viatge o donant gràcies per haver arribat sa i estalvi al seu destí. Les capelles a l’exterior de les poblacions arriben després al propi interior de les mateixes, i a cada barri així com cada carrer i cada gremi que hi ha establerts, adopten un patrocini als que tributen devoció i festejos. Sobretot, en demanda de protecció contra les epidèmies (2)”.
És així com en els carrers de les diferents poblacions apareixen, arrecerades a un edifici que hi té la façana, uns elements artístics de simbologia religiosa que contenen imatges de personatges relacionats amb la divinitat, pel fet de ser representacions d’advocacions marianes o de persones canonitzades, que estan en estreta relació amb el seu entorn i sobre el qual exerceixen, en l’imaginari col•lectiu, la protecció. En alguns casos representen la patrona o patró dels qui exerceixen l’ofici predominant en aquell espai, d’altres tenen una relació vinculada a un moment històric determinat, alguns són, simplement, mostres públiques d’una la devoció particular. Sigui quina sigui la causa de la seva col•locació, apareixen les “capelletes de carrer” que es poden veure en molts vies urbanes de les poblacions catalanes i que, en el cas de Manlleu, són el motiu de les pàgines que es poden veure a continuació.

1 Ollich, Imma [et al.] A banda i banda del Ter. Vic: Eumo / Roda de Ter: Ajuntament de Roda de Ter, 1995, p. 124
2 Garrut, J.M. “Capillas de vecindad dedicadas a San Roque”. Revista Divulgación Histórica de Barcelona, Vol. XI. (1960) p. Publicaciones del Instituto Municipal de História de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, p. 134