Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (1).
Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
Esteve Gaja, en el seu Manlleu del segle XIX, comenta la incidència de les epidèmies en la societat del moment (2). Durant aquella centúria es té constància de diferents malalties generals que van deixar un bon nombre de víctimes va Manlleu, sobretot si es mesura respecte del conjunt de la població. El 1809 el tifus va afectar una societat que vivia les conseqüències de la guerra del Francès i va provocar unes tres-centes seixanta defuncions sobre un miler i mig d’habitants. El 1834 el còlera es va fer present però sense provocar gaire desgràcia; aquesta malura va retornar l’estiu de 1854 després d’un hivern molt cru; va deixar uns 150 morts respecte un global de 3.300 persones. Deu anys després, per la tardor, una greu epidèmia que es va qualificar de verola, va provocar diverses víctimes. El 1883 va ser, de nou, aquesta malaltia la que va provocar el traspàs de 83 manlleuencs. Va arribar a la població el 22 d’agost i, el període més dur, va acabar el 17 de novembre; un lleu rebrot va arribar el gener següent. Un any i mig després, el 1885, el còlera va produir la mort de 30 o 40 persones. El primer difunt produït per la passa va esdevenir el 10 d’agost i l’Ajuntament va suprimir els balls de la Festa Major per evitar-ne la propagació i es va estar a punt de fer el mateix amb el de la Fira de Sant Agustí.
Per la seva banda, Domènec Torrent i Garriga esmenta que, a finals de 1889, la grip va fer emmalaltir prop de 600 manlleuencs però cap mort (3).
Davant d’aquests episodis, i a manca de progressos mèdics i científics adients per curar i alleugerir les malalties, es reaccionava de forma pietosa. Les mostres de penitència i petició de perdó eren la sortida triada. Les rogatives són la definició genèrica d’aquestes actituds de submissió davant el diví en petició d’auxili. Les principals eren el “vot de poble o de vila” en els quals era un sentiment general de tota la població la petició, generalment davant un patronatge determinat, de la intercessió per acabar amb la calamitat de la que era víctima. Manlleu també ha realitzat rogatives, en la seva història, en diverses ocasions i per diferents motivacions.
Davant el còlera de 1854 els habitants de la vila, desesperats per la gran mortalitat que produïa la malaltia entre els veïns, van fer el “vot”. Les cròniques de l’època diuen que una envestida del còlera va entrar pel port de Vigo (Galícia) el novembre de 1853 i set mesos després, pel juliol de 1854, va arribar al de Barcelona espantant tot el país i, és clar, també a Manlleu. La població, que no veia remei a l’abast, es va refugiar en el sentiment religiós. Domènec Torrent i Garriga diu que a l‘estiu de 1854 “va venir el còlera morbós, que causà moltes víctimes a la vila, encara que no tantes com en altres poblacions de la Plana. Els manlleuencs, veritables catòlics, aixecaven constants pregàries al Senyor, resant cada nit davant els altars que en tots els carrers havien aixecat, perquè cessés aquells epidèmia que consideraven un càstig de Déu” (4).
Un altre autor, Jaume Serra, afirma d’aquell episodi que: “davant aquella penosa situació els veïns de Manlleu dirigien els seus ulls al Cel, suplicant al Déu Totpoderós volgués apartar el flagell que sobre d’ells pesava, posant per intercessor de les seves súpliques, al gloriós Apòstol Sant Jaume a qui feren vot, si obtenia de l’Omnipotent que finís la pesta, d’aixecar una nova capella a ell dedicada, en substitució de la que feia més de cinc-cents anys existia en terres de Vilamontà i era ja mig ruïnosa. Nostre Senyor sempre bondadós, atengué la súplica dels desolats manlleuencs, i als pos dies desaparegué el terrible flagell, i aquests es disposaren a complir la promesa” (5). El 1855 el bisbe de Vic, Antoni Palau, va beneir el nou recinte sagrat que, des d’aleshores, va acollir moltes mostres de prec. I l’any 1886, el manlleuenc Josep Casas i Reig, va escriure uns goigs en lloança a Sant Jaume, que mereix atenció pel seu contingut on, en una estrofa es canta: Quan lo còlera flagella / Aquesta Vila amb rigor / Promet fer una altra capella / més prop y de més valor / Prest li tornan l’alegria / Contenint la mà de Déu / Sant Jaume, de nit i de dia / Protegiu a tot Manlleu.
L’elecció d’altres formes pietoses també era habitual així com heterogenis eren els objectius. Joan Amades atribueix a les poblacions de Manlleu i la veïna Roda de Ter el costum antic de fer una processó, la vigília de sant Joan, per la vora el riu per demanar aigua en anys de sequera (6). Domènec Torrent i Garriga recollia que, a l’Arxiu parroquial, consten, per exemple, les rogatives iniciades el 14 d’abril de 1775, que van durar nou dies, per demanar que la princesa d’Astúries, nora del rei Carles III, tingués un bon part; aleshores es van exposar i treure en processó les relíquies dels sants Màrtirs, que estaven guardades a la parròquia (7). Durant l’epidèmia de 1854, en canvi, els manlleuencs havien aixecat altars als carrers de la població i s’hi pregava arribada la nit (8). I el diumenge 22 de maig de 1898, a les 3 de la tarda, va sortir de l’església parroquial cap a l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà demanant la intercessió divina a favor de la victòria espanyola a la guerra de Cuba contra els Estats Units (9).
1 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
2 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 75 - 77
3 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 114.
4 Íbid, p. 109
5 Serra, Jaume. Homenatge a la vila de Manlleu al [sic] apostol Sant Jaume ab motiu de la festa patronal celebrant la restauració de sa [sic] ermita de Vilamontà. Vic : Tip. Franciscana, 1928, p. 6
6 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any (volum. IV). Barcelona: Salvat, 1984, , p. 110
7 Revista El Ter, periódico independiente. Manlleu, any II, 19 de novembre de 1898, núm. 25, p. 1
8 Torrent, Domènec. Manlleu, croquis para su historia. Vich: Imp. R. Anglada y Pujals, 1893, p. 109.
9 Revista El Ter, periódico independiente. Manlleu, any II, 21 de maig de 1898, núm. 12, p. 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada