Les capelletes i l’entorn urbà: els pous i les fonts com espais urbans singulars de construcció social

Diverses capelletes de carrer manlleuenques estan relacionades, per proximitat, amb fonts o antics pous. El cas més evident és de la Font de la Mare de Déu en la qual la referència divina i la deu d’aigua estan íntimament relacionades des del mateix moment de la construcció del templet i la conducció en forma de “mina” el primer quart del segle XVIII. Hi ha, a més, d’altres casos en què s’ha establert o s’estableix aquesta relació: al carrer de Sant Jaume i la capelleta d’aquest Sant, amb la de Sant Mamet a l’inici del carrer de la Cavalleria, amb la de Sant Antoni Abat al carrer d’Enric Delaris.
La precarietat de les infraestructures urbanes i dels serveis proporcionats a la població –evidentment, respecte a l’actualitat- presentaven un panorama ben pobre en el Manlleu de segles passats. Elements que avui es consideren imprescindibles per a l’exercici d’un mínim nivell de vida només s’arribava amb un notable esforç. Un exemple ben clar és l’abastament d’aigua potable per a usos i consum domèstics.
Fins fa uns vint-i-cinc anys el subministrament d’aigua per als habitatges manlleuencs, tot i passar el Ter tan pròxim, va dependre del cabal dels pous. Les possibilitats de tenir aigua fresca i apte per a persones i bestiar es reduïa als pous particulars o a pous i fonts de caràcter públic. Manlleu ha estat sempre una terra on la possibilitat d’obtenció d’aigua subterrània no s’ha fet una tasca costosa. En el segle XIII, ja s’havia introduït el costum d’obrir pous en la via pública per proveir aigua als veïns (1). El viatger Francisco de Zamora ja en va fer esment en la seva descripció de la visita a Manlleu entre 1785 i 1790 quan diu: “en las calles hay varios pozos para el servicio público, con su soga y su cadena, y cada una lleva cubo” (2).
En el segle XIX, per donar més comoditat a l’extracció d’aigua, es van col•locar bombes mogudes a braços, i es van tapar els pous. A aquestes fonts públiques, de les que n’hi havia mitja dotzena a Manlleu, anava la gent a proveir-se, tot traslladant l’apreciat líquid en atuells adequats, gerres principalment. Un exemple d’aquesta evolució es troba en l’acord municipal del 2 de gener de 1866 en què l’Ajuntament va prendre l’acord de tapar un pou que hi havia al carrer del Pont per posar-hi una bomba, moguda a braços, en substitució de la corriola existent; igualment es va millorar el carrer ja que el pou es trobava al mig del pas, dificultant el trànsit, i l’obertura es va instal•lar arrecerada a la casa del davant (3). Anys després, aquesta instal•lació es convertiria en font i duria el nom de font de la Sagrada Família i que encara existeix, en versió moderna, acoblada a l’edifici de Caixa Manlleu. Així mateix, el 1884 es va fer desaparèixer el pou existent en la carrer de Sant Jaume on els veïns acudien a proveir-se d’aigua; s’hi va posar la bomba que, moguda a braços, elevava l’aigua (4).
El 1927, en una crònica manlleuenca d’aquell any, per la gran importància que se’ls donava, hi havia aquesta nota indicativa referent als serveis públics d’abastament d’aigua i la perspectiva de millora que es plantejava: "A més de la reforma de la font del carrer de St. Jaume està en projecte una a Dalt Vila, una al Carrer de la Caballeria i una al Carrer de Santo Domingo (5)”.
També era important l’existència de llocs per abeurar el bestiar. A Manlleu existien diferents abeuradors entre els quals en destacava el situat al capdamunt del carrer d’Enric Delaris (Call del Ter). Es va construir el 1850 i es nodria amb les aigües sobrants de la Font de la Mare de Déu. Era situat a l’alçada d’on avui s’obre el carrer del Dr. Guardiet i es va mantenir fins al 1936 quan, en obrir-se aquesta via, es va enderrocar (6).
La importància dels pous i de les fonts, a més de la servitud evident de subministrar aigua, ha tingut una segona dimensió: com a llocs de trobada, de dones i homes a buscar beuratge. D’aquesta manera, han estat focus creadors de societat pel fet que han estat llocs als quals se’ls ha donat, inconscientment, una significació especial des de l’antiguitat. D’aquest darrer aspecte es pot dir que el seu simbolisme és molt gran. És l’aigua que sorgeix de la terra i això li dóna una gran força. Fins i tot s’atribueix una dualitat de sexes en la qual la font és representativa del masculí, ja que representa el flux vital que s’expulsa, i els pous és el femení, roca foradada o cavitat (7). Per altra banda, Xavier Fàbregas argumenta que “les fonts, els pous i les cisternes van restar sota l’advocació de petites divinitats mitjançant les quals, els romans, van intentar de guarnir tot un sistema de policia celestial i subalterna, una veritable xarxa que havia de vigilar el bon funcionament d’aquelles instal•lacions encaminades a conduir o emmagatzemar les aigües. Fontinus era el conserge celestial de les fonts i Furrina, al seva col•lega del gènere femení, ho era dels pous. Furrina no va trigar a passar al domini popular, d’on possiblement havia sortit, i per desdoblar-se en un gran nombre de nimfes (8)”. Amb la cristianització, quan van subsistir a Catalunya molts dels hàbits que existien anteriorment i amb fortes arrels paganes, els atributs d’alguns personatges sobrenaturals van ser repartits entre els sants. No ha de sorprendre, per tant, que al costat de moltes fonts s’hi trobin simbologies marcadament religioses i que hagin esdevingut indissociables l’una de l’altra.

1 Gaja, Esteve. El Manlleu del segle XIX . Manlleu : Gaja i Molist, 1983, p. 15
2 Zamora, F. de Diario de los viajes hechos en Cataluña (1785 - 1790) Barcelona : Curial, 1973, p. 68
3 Gaja, Esteve. Íbid, p. 153
4 Gaja, Esteve. Íbid, p. 156
5 Programa de Festa Major, 1927
6 Gaja, Esteve. Íbid, p. 151
7 Soler i Amigó, J. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona : Barcanova, 1998. p. 302 i 593
8 Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona : La Magrana, 1987, p. 99